Perdedors

Un petit llibre d’Adrien Bosc, La columna, publicat en castellà i català (Tusquets i Univers), estableix correspondències entre dos autors francesos implicats d’alguna manera amb la guerra civil espanyola: Simone Weil i George Bernanos. L’una es va allistar breument a la columna Durruti al front d’Aragó (un accident domèstic –es va escaldar una cama amb oli roent– va escapçar la seva experiència bèl·lica). L’altre, simpatitzant dels falangistes a Mallorca, va escriure el famós Els cementiris sota la lluna, un al·legat implacable sobre els excessos dels seus “amics”. El fet que tots dos esdevenen crítics punyents de la causa que van abraçar amb entusiasme inicial és el que lliga el relat de Bosc. Weil i Bernanos són de l’estirp dels que gosen afrontar veritats incòmodes encara que perjudiquin els interessos objectius dels “seus”. L’ordre cruel de Durruti d’executar un noi falangista que havien capturat els anarquistes deixa glaçada Simone Weil. La filosofa no pot assumir aquells actes de terror com a propis de la seva causa. Per això, la jove revolucionària va escriure una llarga carta d’admiració a Bernanos per haver denunciat les atrocitats dels falangistes a Mallorca. L’anarquista identifica el monàrquic com una ànima moralment germana. La història, se sol dir, l’escriuen els vencedors, però en cada victòria hi ha perdedors que han tingut la dignitat de defensar que si els fins són bons, els mitjans per assolir-los també ho han de ser. Per això el llegat d’aquesta mena de gent està perfectament contingut en la coneguda reflexió de Simone Weil sobre el fet que cal estar sempre disposat a canviar de bàndol, “com la justícia, aquella fugitiva dels camps dels vencedors”. Les batalles es guanyen o es perden, però la veritat i la justícia acaben trobant refugi lluny dels camps dels vencedors. En cada secció dels derrotats, d’un o altre bàndol, hi ha el rastre de les causes perdudes... honorables.