Materials educatius

El futbol et pot agradar. Però no es tracta de confondre la gimnàstica amb la magnèsia. Per això mateix he recalcat als meus alumnes que a les classes no hi pot haver cap interferència motivada pel seguiment dels partits del mundial de futbol. En canvi, des d’un punt de vista educatiu sí que em sembla interessant analitzar alguns aspectes que el mundial de Qatar posa en relleu. Em refereixo, per exemple, a l’actitud heroica de la selecció de futbol de l’Iran, que en el partit de debut es va negar a cantar l’himne nacional com a protesta per la falta de democràcia i pel feminicidi comès pel govern d’aquesta República islàmica. Podran tornar a casa, aquests jugadors? Les seves famílies no seran represaliades?

Felip VI, apartat de les crítiques que Brussel·les va expressar sobre el mundial organitzat pel règim totalitari de Qatar, té el trist honor de ser l’únic monarca europeu que ha acudit a presenciar-hi la primera fase eliminatòria. Socialment i per la influència que tenen sobre l’opinió pública és també important desactivar tres mines nostrades. Una és la de Josep Guardiola, que sense diferenciar entre liberalisme polític i liberalisme econòmic ha dit que Qatar no és cap dictadura, sinó un país liberal (pobres liberals anglesos del segle XIX si ressuscitessin!). L’altra és la de Xavi Hernández, que, tot i reconèixer que Qatar no és una democràcia, remarca que allà “la gent és feliç” –ben bé com si es tractés d’una materialització de la distopia que Huxley va expressar al llibre Un món feliç: una privació de llibertats que va de bracet dels avenços tecnològics i el benestar material. I la tercera és la de Luis Enrique, que aplica un perspectivisme pervers. Quan li pregunten pels treballadors morts i per la manca de democràcia a Qatar, el seleccionador espanyol respon: “Bueno... depende de en lo que te quieras fijar.”

Tirania, compromís democràtic, legitimació de l’autocràcia, neoesclavitud... Estem parlant d’objectes educatius de primer ordre.