Publicar no és un delicte

“Publishing is not a crime”. Així es titula la carta oberta que aquesta setmana han publicat els diaris New York Times, The Guardian, Le Monde, Der Spiegel i El País per demanar al govern dels Estats Units que aturi la persecució legal contra Julian Assange. Són els cinc diaris que van publicar just ara fa 12 anys els milers de documents d’informació reservada filtrats per Wikileaks. Una filtració a gran escala sobre corrupció, escàndols diplomàtics i espionatge que ha marcat un abans i un després en el periodisme mundial perquè va demostrar com poden arribar a ser de fràgils les més poderoses institucions quan tenen secrets per amagar, perquè va demostrar de què són capaços els periodistes quan treballen en xarxa i perquè va posar en qüestió un aspecte clau del periodisme: la protecció de les fonts.

Assange ha viscut reclòs a l’ambaixada de l’Equador a Londres i, des de fa més de tres anys, en una presó de màxima seguretat anglesa pendent de l’ordre d’extradició als Estats Units, on podria ser condemnat a una pena de fins a 175 anys de presó. Més enllà de les simpaties o recels que generi el personatge, els editors de capçaleres de referència el blinden perquè només així poden blindar el periodisme davant del poder polític. Tant la decisió del govern nord-americà de reclamar Assange com la del govern britànic d’accedir a extradir-lo és un avís per a navegants: qualsevol periodista que publiqui informació que els governs considerin que els perjudica, serà jutjat. I això té un nom: atac a la llibertat d’expressió i, per extensió, a la democràcia.