Culpar un ministre és fàcil

Culpar un ministre és fàcil –i no volem disculpar el ministre. Advertir des de Brussel·les que la utilització de la violència a les fronteres és inacceptable és d’allò més cínic –i no estem en desacord amb l’enunciat. Negar una comissió d’investigació sobre els fets produïts el 24 de juny al pas entre Nador i Melilla obeeix a càlculs electorals –que ningú no qüestioni la Guàrdia Civil, clama el PP– o a l’esperança que aviat l’oblit s’imposi damunt la veritat, deu voler el govern, que és qui hauria de respondre sobre almenys 23 cadàvers i 77 desapareguts, sobre l’injustificable drama de la repressió, del refús del deure d’assistència i de les devolucions sense protecció jurídica d’unes persones, la seva immensa majoria sudaneses que buscaven empara escapant d’una dictadura militar i d’un conflicte viu a la zona del Darfur que el 2000 va provocar un genocidi –segons ACNUR hi ha més de 4 milions de desplaçats, 2 dels quals fora del país. Fa molt de mal, especialment, que el ministre es concentri a defensar que qui va perdre la vida no ho va fer al costat bo de la ratlla –el nostre–, la qual cosa a part de no ser certa mata dues vegades de deshumanització. La responsabilitat és del Marroc, però tampoc no ho diguem gaire alt perquè ja sabem de què és capaç i més val cedir. I qui cedeix és en realitat Europa amb les seves exclamacions hipòcrites i el joc brut i racista contra els refugiats, enviant armes que intensifiquen els conflictes i la pobresa en zones oblidades i pagant règims no gens democràtics –Marroc, Líbia, Turquia– perquè aturin els indesitjables als peus de la fortalesa.