El voraviu
No, no sou l’adversari
El govern crida a la unitat els que es manifesten en contra de la seva acció
Els governs de esquerra (no només d’ERC) tenen dificultats per entomar la crítica i per venerar (des del govern) la llibertat d’expressió com la veneraven des de l’oposició o des de la posició intel·lectual. A nosaltres ens han de dir això? Que no saben qui som i d’on venim? Ja no recorden que ens hem cremat les celles i ens hi hem deixat la pell per defensar-los dels opressors? O, com deien dimarts als manifestants, “no som els adversaris”. Però és clar que no! Què és el que us ho fa creure? Quina síndrome us ha agafat? No sou l’adversari, és clar que no! Sou el govern, companys! El govern! Per això els ciutadans es manifesten davant vostre i us escridassen! Perquè maneu i preneu decisions que no els agraden! Surten en manifestació perquè us ho volen fer saber! Ja està! Recordeu quantes vegades ho heu fet en no ser al govern i a vegades essent-hi? Tampoc s’entén massa aquesta insistència que ara s’ha d’anar junts! Qui ha d’anar-hi? Els que sou al govern i els que es manifestaven a la plaça? On és que heu d’anar junts que faríeu més coses? No es feien més coses per separat? I per què s’ha d’anar junts en les que dieu vosaltres? Què més en traurem? No se’n treia més per separat? Fem llistes. Comencem per pactar la llista de què hem de fer junts i què no, i, en allò en què decidim anar junts, com decidim el que fem. O és posterior? O és fer el que digueu? O és que simplement no païu la discrepància?
