L’error d’abandonar el govern

Per estar en política has d’estar disposat a conviure amb contradiccions, i aquestes són més importants si estàs en un govern de coalició. Fins i tot un govern monocolor i amb majoria absoluta no s’escapolirà d’aquestes servituds. La raó rau en el fet que el món polític, l’economia i els interessos són sempre compartits amb altres. És per això que l’acte de Junts d’abandonar el govern em va semblar un despropòsit descomunal i trenca l’objectiu principal de la política, que és, o hauria de ser, governar per aportar el màxim del teu programa en la gestió.

Fins i tot en els moments més difícils de la nostra història hi havia una estratègia, que era “ocupar espais polítics”, i amb aquesta estratègia CCOO es va infiltrar en el Sindicat Vertical, i amb el terç familiar ens vam poder infiltrar en els ajuntaments no democràtics, per exercir poder des de dins, sense que ningú tingués cap sentiment de contradicció. I si aleshores aquesta estratègia era vàlida i efectiva, no entenc que ara, en unes altres circumstàncies, estigui criminalitzada. La pregunta que ens hauríem de fer és si Junts a dins del govern podria aportar més a la política catalana que des de fora. I, si som honestos, la resposta és clara: a dins del govern la incidència és clarament superior, i això ho veurem amb els pressupostos. De fet, ja ho estem veient. Amb el conseller Jaume Giró en actiu, ja tindríem els pressupostos encarrilats, com l’any passat. Ara encara estan en un núvol. Ben segur que els pressupostos del conseller Jaume Giró haurien estat molt diferents dels de la consellera Natàlia Mas, fins i tot en el supòsit que Junts pugui negociar-los amb ERC. L’any passat, a hores d’ara, els pressupostos ja eren al Parlament debatent-se i amb temps per ser votats abans de final d’any, i això té molta importància. Enguany sembla impossible que passi, puig els republicans, tot i tenir només trenta-tres diputats, tenen al·lèrgia a negociar i la seva estratègia està més enfocada a forçar la votació favorable amb la pressió externa dels agents socials, una maniobra que té els seus riscos.

I aquest impasse polític ens troba en un moment d’incerteses econòmiques domèstiques i externes en què s’hauria de ser molt àgil a l’hora de prendre decisions, i els polítics del nostre país són molt temorencs davant dels grups de pressió de qualsevol mena i retarden els projectes, en algun cas fins a la imprudència. La Cambra de Comerç de Tarragona, les administracions i agents econòmics han fet un manifest demanant a la Generalitat que aprovi el pla urbanístic de Hard Rock, un projecte d’inversió privat que fa deu anys que està pendent de permisos! Això contrasta amb l’agilitat amb què s’han fet els avals per a la reindustrialització de Nissan, una operació finançada amb risc públic i de dubtosa viabilitat. El fet que un dels bancs que ha concedit avals (tots els bancs hi són per pressions polítiques) ja d’entrada hagi dotat el seu import –un fet totalment inusual en el món bancari–, parla clarament de la precarietat i les expectatives negatives de l’operació. Els catalans coneixem altres inversions fallides, com per exemple la de Spanair: segur que els powerpoints del president Ferran Soriano i el seu equip del consell d’administració explicitaven la viabilitat de l’operació amb tot detall, però va fer fallida deixant un forat de 600 milions d’euros.

El poder polític ha d’acompanyar els emprenedors que exposen el seu patrimoni, agilitzant-los els permisos i donant-los facilitats, i alhora hauria de ser molt fred a l’hora de promoure operacions privades amb diner públic que tenen més interès polític que econòmic.

Amoïna que la producció manufacturera baixi. La varietat d’estímuls que rep el consum aquest mes faran que aguanti l’embranzida i compensi la davallada, però, passades les festes, el gener pot ser l’inici d’uns mesos molt difícils, motiu de més perquè Junts hauria de ser al govern amb el compromís d’aplicar les seves polítiques com feia fins llavors.