Importació de futbolistes i de capital

Hi ha un fet del mundial de futbol que no ha estat comentat i em sembla força evident. Els equips de l’estat espanyol tenen una pila de jugadors estrangers que han estat fitxats amb xifres molt elevades de diners. Aquests mateixos equips, quan juguen sense els jugadors importats, tenen una baixa de joc considerable. L’economia, per tant, té molt a veure amb el 0-0 d’Espanya contra el Marroc. A l’equip espanyol hi havia jugadors que ni tan sols jo coneixia de nom, mentre que a l’equip del Marroc hi havia un porter que havia jugat al Girona i al Sevilla i que va aturar tres penals de tres jugadors fabulosos de l’equip espanyol. Queda clar per a mi que són els jugadors importats els protagonistes de la diferència entre els equips que juguen la lliga, copa o campionat d’Europa i l’equip que juga a la selecció espanyola.

Suposo que no hi ha res a fer perquè el mateix passa en el bàsquet, per exemple.

L’estat espanyol i els equips catalans importen esportistes i, des del punt de vista empresarial, trobem que també s’importa capital. En el cas de l’esport, els jugadors que venen de fora ocupen llocs que obliguen els jugadors del planter a buscar feina en un altre equip, de l’estat o estranger. Curiosament hi havia dos o tres jugadors catalans de la selecció espanyola que estan jugant a l’estranger. O sigui, tot i que crec que no cal ni dir-ho, de talent també n’hi ha i el deixem escapar. I no parlo només de l’esport.

A nivell econòmic, la importació de capital té un altre significat, tot i que presenta alguns efectes paral·lels. Per una banda, la producció de gèneres industrials és el que els catalans no sabem fer –l’economia catalana es caracteritza per importar matèria primera i exportar gèneres manufacturats o bé productes agrícoles de la pròpia terra–. I, per altra banda, un fet que sempre ha passat però que en els darrers anys s’ha incrementat moltíssim, és l’entrada de capital forà que es limita a comprar empreses catalanes i permetre que els seus propietaris puguin anar a jugar al golf, o a donar la volta al món en primera classe als avions i als hotels. Com a historiador he repassat algun llistat de les grans empreses catalanes que hi havia fa deu anys i he quedat esverat, ja que les que no han estat comprades per capital estranger ho han estat per capital de Madrid. Aquesta entrada de capitals treu profit del nostre teixit productiu creat durant molts anys i, en segon lloc, pren el control de la nostra economia. No sé si serà possible un canvi d’aquesta situació. Difícilment exportarem jugadors que compensin a nivell econòmic els que ens arriben i el mateix plantejament es dona en el cas de l’exportació de productes manufacturats produïts per empreses de propietat catalana.

Tres penals aturats per un marroquí que havia estat porter del Girona. És tot un retrat del que va passar a Qatar i del que està passant a l’economia catalana. No m’espanta aquesta situació, però hauríem de tenir-la en compte a l’hora de fer projectes i pensar en el futur. Som un país que podem gastar milions en jugadors de fora i que els nostres jugadors tirin tres penals sense èxit. De la mateixa manera, deixem que les nostres empreses vagin a mans de capital estranger i passin a engruixir unes multinacionals que són una competència per a les empreses del sector que van quedant a casa nostra. És una contradicció que, si més no, hem de tenir en compte i valorar.