El ‘xiringuito’ de Fenals
He anat seguint per la premsa el procés de renovació de la subhasta i concessió del xiringuito de Fenals que fins ara havia regentat la família Planiol, amb la polèmica tramesa de l’avís oficial de caducitat al deshabitat domicili de la mare de la fins ara adjudicatària, que ja és morta fa temps i que, per tant, difícilment podia rebre la comunicació. Però ja se sap. L’administració sempre té raó i, en el millor dels casos, encara es fa servir el fred procediment de penjar un escrit en un tauler d’anuncis que ningú consulta o en un butlletí que ningú llegeix. La tecnologia ha avançat. La rutina funcionarial, no. La instal·lació turística passarà, ara, a unes altres mans. No seré jo qui es manifesti a favor d’una o altra opció no coneixent a fons els passos seguits pels diversos pretendents. En tot cas, només vull fer una evocació nostàlgica dels temps pretèrits, quan a Fenals no hi havia cap servei i en Ramon Planiol va tenir la idea d’aixecar-hi allò que llavors la gent anomenava un “merendero” o “un xiringuito”.
Li van donar la concessió l’any 1953 i l’ha gaudit, amb les renovacions pertinents, fins a principis d’aquest darrer mes de setembre. De fet, ara ja estava a nom de la Isabel Sànchez Planiol, una tercera generació. En aquells anys cinquanta, quan encara no s’havia desplegat el turisme massiu, i l’autor d’aquestes ratlles no superava per gaire els 10 anys, la família, els diumenges, quan arribava el bon temps, planejàvem la sortida a les diverses platges lloretenques, amb una tenda desmuntable, unes bosses amb el menjar i revistes per llegir i les canyes de pescar del pare, amb la intenció de passar-hi el dia fins a entrada de fosc –llavors ens acollíem al “xiringuito”– i segons la permissibilitat horària de la Guàrdia Civil. Fenals era un dels llocs escollits. Amb el temps, ens vam conèixer bé els usuaris, els de la Benemèrita i els amos del bar. Les tertúlies eren compartides i viscudes i en Ramon Planiol –que ho portava amb la dona i dues filles– tenia sempre alguna sortida còmica. Més endavant s’hi va afegir en Lluís Sànchez, que festejava la noia gran, i amenitzava l’estona amb un acordió. Jo, el més jove de tots, m’ho passava molt bé amb el llarg anecdotari que sorgia amb protagonistes d’allò més variats. Em plau fer aquesta evocació en homenatge a aquells promotors inoblidables, ara ja traspassats.
