Tribuna
Violència no és convivència
La pax romana, o el que en deien les seves víctimes: “Fan un desert i en diuen pau”, és el que pretén el govern espanyol del PSOE aliat amb els comuns: arranar o afeblir l’independentisme per aleshores afirmar que ells han tornat a Catalunya la convivència perduda.
Convivència perduda? Vegem-ho. No va ser convivència, ni concòrdia, el període de la dictadura franquista amb milers i milers de morts, dolor a tot arreu, i milers de vides, ara sí, maltractades per sempre més a causa d’una guerra civil iniciada per la majoria de l’exèrcit espanyol, facciós i innoble, en trencar la lleialtat al règim legalment instituït democràticament per la sobirania popular durant la II República i evitar la seva consolidació. L’objectiu era trencar la continuïtat democràtica imposant una dictadura sanguinària de 40 anys.
No és convivència la Transició democràtica ni la llei d’amnistia de l’any 1977 que deixa fora els nacionalistes catalans però no ETA. No és convivència la Loapa impulsada pel PSOE després de l’intent de cop d’estat d’un tinent coronel de la Guàrdia Civil, una llei que pretenia llimar l’escassa autonomia catalana d’un Estatut fet a mida per un PSC encara aleshores amb sensibilitat nacional. Per cert, el diputat que havia de defensar Catalunya per part del PSC mai no ho va fer i no va ser penat per aquest fet. Tot això posteriorment anà acompanyat d’un vergonyós suport amagat d’un notori nombre de militants del PSC-PSOE a la sentència 83/1986 del Tribunal Constitucional contra la llei de normalització lingüística de Catalunya. Els GAL no són propis de viure amb convivència i drets humans. Els GAL són l’actuació de criminals pagats per l’Estat executant 28 assassinats i altres atrocitats. Per cert, amb un càstig penal de riure gràcies als indults del PP. Tot propi de la negació de la justícia més elemental, no anant a cercar el cap responsable darrer de l’organització assassina, la famosa X.
La voluntat democràtica expressada per Catalunya de decidir el seu futur s’ajustava a la promesa que en pau tot es podia fer. Una falsedat del PSOE i el PP que res té a veure amb la civilitat. No és democràtic ni sociable la permanent aprovació de lleis que menystenen la llengua catalana per anar vers un sinuós i pèrfid genocidi cultural. Una prova pública més que evident és la prohibició que els representants polítics elegits pel poble de Catalunya puguin usar la seva llengua per defensar els interessos de tot un poble.
La voluntat democràtica de Catalunya expressada a les urnes havia decidit poder votar el seu futur, no és honest fer lleis contràries a aquest supòsit, com va passar en la consulta del 9-N. Fundar un partit de disseny, basat en l’odi, impulsat des dels medis peixats pel govern espanyol, és crear discòrdia social. És miserable la violent bogeria col·lectiva del nacionalisme espanyol excloent davant el procés.
No és civilitzat fundar policies patriòtiques, llançar calúmnies per alterar els resultats electorals, usar els fons reservats per actes il·legals de manera que justifica bé el nom popular de “fons de rèptils”, és incívic colpejar pacífics votants l’1-O o destruir vides a més de 4.000 persones amb l’amenaça que el 2025 s’hauran resolt tots els casos judicials.
I un colofó propi d’un exèrcit d’ocupació és el saqueig al Museu de Lleida per part de la Guàrdia Civil amb total manca de garanties judicials. PSOE i PP, la convivència es basa en el lliure exercici democràtic de la gent. La resta són falòrnies.