Sánchez, al centre

La reforma del Codi Penal que, amb un estira-i-arronsa aparent, estan consensuant els dos partits de govern amb l’ajuda d’alguns de perifèrics, persisteix en l’objectiu fonamental de Pedro Sánchez per a la legislatura, un cop aprovats, també amb aquests comparses, els Pressupostos Generals de l’Estat que els permetran arribar fins al final del cicle sense dificultats i apuntar a repetir en el següent. L’objectiu és centrar la seva figura, a força de deslligar-se de la tradició socialista més jacobina que l’alineava amb els partits de la dreta en les qüestions territorials, i catapultar-se a la fama política com a protagonista del final del conflicte polític a Catalunya i, per tant, també, del principal conflicte que en aquest aspecte persisteix a Espanya. Sens dubte, la gran pregunta és a costa de quins principis i realitats es pot complir aquest objectiu, però per començar analitzem com pretén dur-ho a terme i quins efectes, també positius per al seu pla, té sobre altres esferes polítiques, com ara l’autonòmica i la municipal.

El President Sánchez se la juga, però tampoc té gaire res a perdre. Ja ha constatat que indultar les persones condemnades pels fets de l’1-O va suposar un mínim desgast que altres temes i escàndols, amuntegats després, s’han encarregat de minimitzar. Va dir llavors que era un gest necessari per calmar el conflicte. La mateixa justificació s’utilitza ara quan afirma que les reformes introduïdes al Codi Penal es duen a terme per “rescatar Catalunya”. Cal preguntar-se de què la rescata, tenint en compte que després de la repressió del moviment independentista per terra (serveis secrets), mar (policia) i aire (normativa emanada a l’empara de la Constitució) el replegament dels seus líders ha provocat decepció en els més entusiastes, la por en els que es van veure arrossegats per l’entusiasme col·lectiu però no pretenien arriscar res i la general reconversió dels pragmàtics a un possibilisme del qual està fent tret d’identitat la nova ERC.

Dos partits de l’oposició (una Vox emergent i un Ciutadans claudicant) més el vers solt del PP anomenat Cayetana estan d’acord a presentar una moció de censura per fer visible la seva crítica al que consideren un despropòsit i sobre la qual, sense abundar en la seva estridència, hauria de convenir que la política sanchista assumeix certs trets d’aquestes democràcies febles on les votacions mai no arriben més enllà de vol gallinaci de l’interès partidista. Però ho hem vist fer a totes les formacions, per la qual cosa els escarafalls resulten gratuïts i col·loquen bona part de la dreta en un extrem del tauler. Amb un Podem cada vegada més emmoquetat (Yolanda en seria l’epítom), l’altre extrem del tauler el representaria l’independentisme que qualifica de traïdoria els acords del PSOE amb ERC. En rebaixar les penes de sedició i malversació sense ànim de lucre, molts polítics independentistes (i encara més del PP i del PSOE) se’n beneficiaran personalment, però a costa d’acceptar que els fets de l’1-O van ser delictes. Aplaudir la reforma penal i considerar-la una victòria seria, des d’aquesta perspectiva, una claudicació en la lluita. ERC respondrà que és l’estratègia del pas enrere per agafar impuls, però ara mateix el que permet visualitzar és la creixent divisió de l’independentisme.

Dividit l’independentisme i dividida la dreta en un país preocupat per la seva economia, Sánchez, aquest president que apareix amb les alforges plenes pels fons europeus (encara que Gentiloni ja li hagi dit que no els rebrà si no refà la seva suïcida política de pensions per fer-la viable), es col·loca pictòricament al centre d’un paisatge desolat, on cada nova mesura legislativa és tècnicament un daltabaix més gran que l’anterior, però així és el centre dels nostres dies. No cal dir que la maniobra per col·locar les seves peces al Tribunal Constitucional és la manera de tancar el cercle sobre una sèrie de reformes legislatives maldestres, miops i a curt termini que, per a indignitat dels que les avalin, deixaran una altra vegada aquesta institució als peus dels cavalls, i la ciutadania, en la inseguretat jurídica, però tant se val. La història ja en parlarà, i que així sigui és el més important. El sentit en què es parli, barons i antigues glòries socialistes inclosos, ja s’ha vist, és indiferent. Perquè la fama és la versió actual de la transcendència, i perquè la partida, altre cop, es juga al centre.