Heroi de tragèdia

“Doneu-me un heroi i us escriuré una tragèdia”, va dir cert dia Scott Fitzgerald sense adonar-se que amb aquella frase estava retratant el que acabaria sent la seva vida. He recuperat aquesta frase, després de llegir Kennedyana. Els el recomano. És el llibre pòstum de Vicenç Pagès Jordà sobre la trama de totes les trames, creada per la dinastia dels Kennedy. I de fet, JFK que va ser un heroi al Pacífic, és el protagonista d’una gran tragèdia. I la casualitat ha volgut que, tal dia com avui però de 1940, morís l’escriptor Francis Scott Fitzgerald, el representant més glamurós de la Generació Perduda. Marcats per les dures experiències viscudes durant la Gran Guerra, aquests escriptors es troben, com el nom indica, perduts, sense un rumb aparent, presoners d’una societat que a poc a poc s’intenta recuperar de la guerra, oblidant-la a través de l’alcohol, les festes i una vida materialista i superficial, que podria interpretar-se com un “Carpe diem” constant. L’obra de Scott Fitzegerald i El gran Gatsby, en particular, és un relat fidel de l’època pròspera dels anys 20 als Estats Units. Així com un testimoni directe i descarnat de l’angoixant depressió de la postguerra, amb una narració franca sobre el deteriorament del somni americà i de la seva inabastable promesa de l’ascens social. Scott Fitzgerald, de ben jove, es va obsessionar amb la idea de l’èxit. El fracàs del seu pare en els negocis va portar el petit Scott a fer l’impossible per aconseguir els seus somnis per no haver de conèixer mai aquella sensació de fracàs del seu pare. Però si fem l’exercici de posar els títols de les seves cinc novel·les, a través de les quals retrata la societat nord-americana de principis del XX, trobarem l’heroi de la tragèdia: “En aquest costat del paradís on és fàcil alternar amb gent guapa i maleïda, com ara el gran Gatsby, és molt probable que en la suavitat de la nit glamurosa, el somnis que van en el cotxe de l’últim magnat s’estavellin contra les roques de la realitat.”