Ser

Que siguem o no siguem un país, o una nació si voleu, no és pas qüestió ni de jutges en rebel·lió, ni de cambres del Congrés dels Diputats. I... és clar, no és cap inspiració del radiant Pedro Sánchez, que corre refet per aquests mons brillants. De poder. Cap inspiració quan diu, en castellà, “Se acabó el Procés!” Que encara suposava que existia aquell Procés que morí sota una llosa d’un 155, amb la Soraya Sáez de Santamaría entrant al despatx de Presidència de la Generalitat i amb en Millo ocupant conselleries. Amb insignes policies que ens seguien les petjades.

Es va acabar el Procés, aquella nit que els nostres representants polítics van declarar la independència del nostre poble. Declarar, no pas proclamar. Es va acabar quan l’endemà dels rostres embadalits de la gent que omplia carrers i places seduïda per aquelles paraules del M. Hble. President Puigdemont, van veure la bandera onejant a la Generalitat. La bandera espanyola. Quan el M. Hble. President Puigdemont va sortir nord enllà. Quan els consellers que es van quedar al país foren requerits pels fiscals i jutges cap a les diferents audiències.

No ho sabia, encara, el presidente del gobierno de España? Si no en tenim, de Procés! Tenim altres camins i dreceres per a recórrer. Poden conservar el nom, és clar..., però el del 2017 vostès se’l van cruspir, aquell Procés. Tenim pensament, paraula i capacitat d’escriure, llegir i escoltar els mitjans en una llengua romànica anomenada català. I... tenim tan clar que el nostre país no ens el prendrà ningú! O què es pensava, Sr. Sánchez? Que esborrant un article vell i podrit, i passant una part del seu esperit cap a un altre article que l’allisava una mica, es pensava que ja en tindríem prou? Potser el M. Hble. President Quim Torra el va confondre, quan la covid el va mantenir reclòs a la Casa dels Canonges... just en aquell carrer del Bisbe que ja existia en el mapa de la Barcelona romana, el Decumanus Maximus, quan el 801 hi entrà Lluís el Pietós, aquell fill de Carlemany.

Des d’aquell 801 fins ara, Sr. Pedro Sánchez, mai de la vida hem deixat d’existir, per més ratlles mal fetes que han dibuixat i esborrat a l’entorn. No ho sé. No sé si el presidente Pedro Sánchez sap comptar què hi va des d’aquells 785-801, que els poders del franc Carles el Magne ens feien “comtats carolingis”... de la Ribagorça al mar de Llevant, i del Pirineu a Barcelona... tot passant pel Bages i enfilant-se a aquella Osona. L’Osona que el comte Jofre transformaria en una terra d’aprisions i alous.

Bé... No sabem tampoc si el presidente Pedro Sánchez sap que al s. X un senyor que es deia Borrell II, comte de Barcelona, ja va iniciar el bye, bye als francs... i va deixar de pagar-los el vassallatge. Si sap, ai las, que també els successius reis francs van reclamar sempre més aquesta terra de prínceps i comtats... fins i tot quan ja Catalunya havia incorporat tots els PPCC (s. XIII) i el comte de Barcelona Alfons el Cast havia heretat dels seus pares el regne d’Aragó (s. XII). No sé si el senyor Sánchez sap que en el concili de Tours del s. IX els bisbes ja tenien clar que parlàvem català... i que els francs, francès, i els germànics, germànic.. No sé què devia parlar Felip II a la roca on s’assegué tot contemplant la Bagauda on hi posaria Madrid, allà, a l’España vacía del s. XVI.

Aquí, sap?, parlàvem català, com mostren els textos que conservem, Sr. Sánchez. Miri, n’hi poso un de molt bonic d’abans del concili de Tours. “Magister meus no vol que me miras, novell.” No, estimat i poderós polític, que ens has donat els indults i ens dius que ja està, que s’ha acabat el bròquil. No, no sabeu que hi va haver un Ramon Llull al s. XIII amb la millor obra del món encara romànic. I... no sé si sap que des del 1258, amb un tractat, després d’una llarga negociació entre els delegats del rei de França i del comte rei en Jaume I, van escriure, després de negociacions intenses, també enmig de garrotades, van acordar coses lletges i coses boniques. La millor: els francesos van signar en el Tractat de Corbeil que el Principat de Catalunya, amb tots els comtats procedents de la història de Carlemany, eren lliures! Ostres, Sr. Sánchez... no s’emocioni!

No, no s’ha acabat el bròquil. No ens aturareu ni amb crisis creades per jutges, ni amb les Cortes Histèriques amb l’Arrimadas dient-nos que ja som independents... No. No cal que digueu res. Sabem qui som, què som, què volem. I ho tindrem.

Só qui só...