Llevaplàstics oceànic

Cada any, milions de tones d’objectes plàstics arriben, i s’acumulen, als mars i oceans del nostre planeta, més de la meitat dels quals són menys densos que l’aigua, amb la qual cosa continuen flotant permanentment. Es calcula que, a data d’avui, hi ha uns 5 bilions (amb b) d’objectes plàstics flotant als nostres oceans. El que no és tan conegut és que aquests objectes no estan repartits de manera uniforme, sinó que per l’efecte dels corrents marins, a escala mundial, els més resistents d’aquests plàstics s’acumulen a cinc grans àrees, conegudes en anglès com Ocean Garbage Patch, que podríem traduir al català com Clapa de Brossa Oceànica, la més gran de les quals, la Pacific Ocean Garbage Patch, es troba a l’oceà Pacífic, entre les costes de Califòrnia i Hawaii, i ocupa una superfície equivalent a tres cops la de França. L’existència d’aquestes clapes es va descobrir el 1988.

El Project Ocean Cleanup (Projecte de Neteja Oceànica) neix precisament per a mirar d’oferir una solució a l’existència d’aquestes clapes: dissenyar, construir i posar en marxa una operació de neteja i recollida de tots els plàstics d’aquestes clapes. Però potser el més impressionant del projecte és qui n’és el fundador i alma mater. Boyan Slat, holandès, un bon dia, quan estava fent submarinisme a Grècia amb 16 anys, va veure més plàstics que peixos, i va pensar “Per què no podem netejar tot això?”. El primer pas va ser utilitzar un projecte a l’escola per a polir més la seva idea inicial, però el pas de gegant va ser l’impuls que li va donar una presentació seva al TEDx el 2012, el vídeo de la qual va esdevenir viral. Això el va empènyer a deixar els seus estudis universitaris el 2013, i dedicar-se en cos i ànima al projecte des de llavors.

Ras i curt, la idea essencial del projecte és anar conduint els plàstics flotants cap a dins d’una mena de guies flotants, que juntes fan forma de U, i que es van estrenyent cada cop més, fins que, a la punta d’aquestes guies, s’hi troba una xarxa de gran llargària i tancada pels quatre costats i pel fons, i a la qual s’hi van acumulant tots els plàstics (una forma similar a la xarxa d’un caçapapallones). Les guies les arrosseguen dos vaixells d’alta mar, un a la punta de cada guia. El moviment relatiu de les guies i xarxa respecte als plàstics fa que aquests es vagin acumulant a la xarxa, que quan és plena es treu del mar, els plàstics s’aboquen a la bodega d’un dels vaixells i, un cop de tornada a port, es reciclen. Talment doncs, un llevaplàstics oceànic.

El projecte ha anat passant per diverses fases, la darrera de les quals (fase 2) ha confirmat que la tecnologia funciona: aquest novembre ja havia recollit 170 tones de plàstic des de la seva posada en funcionament. Ara l’objectiu, en la fase 3, és millorar l’eficiència del sistema, per tal d’abaratir-ne els costos d’operació, i arribar al punt en què efectivament sigui possible posar en marxa la neteja definitiva del 90% de tots els plàstics. Amb les seves superiors mides i eficiència, el model de la fase 3 hauria de poder permetre netejar les cinc clapes d’aquí al 2040, amb només deu unitats d’aquest model.

En paral·lel, com tothom ha experimentat de forma casolana, la millor manera de netejar és començar per no embrutir. I així, la segona branca del projecte consisteix a aplicar el mateix principi a les desembocadures dels rius, car són la font de la pràctica totalitat dels plàstics que arriben al mar. Considerant que tan sols 1.000 rius són els responsables del 80% de tots els plàstics que arriben al mar, és molt més efectiu impedir que els plàstics arribin mai al mar, que haver de recollir-los després. Aquí el muntatge és més senzill, car el mateix corrent dels rius porta els plàstics cap a les guies de retenció. En aquest moment, el projecte té quatre dissenys fluvials diferents, i es fan proves a vuit rius diferents de diversos continents.

Una idea, doncs, que hauria pogut ser qualificada com de pescallunes, i hauria pogut ser anorreada amb ridiculitzacions i burles, però que, gràcies a la passió i perseverança de Boyan Slat, és avui una tecnologia provada, i a un pas de, efectivament, netejar els nostres oceans d’aquestes clapes de la vergonya.