De Puig, deu anys després

Han passat deu anys, però ho recordo com si fos avui. Aquella tarda de desembre, a la redacció del diari érem quatre gats, i ja teníem l’edició pràcticament tancada, quan va sonar el telèfon i ens van donar la notícia; vaig quedar glaçat, en pocs segons em van passar pel cap molts records i moltes vivències personals i professionals. Mentre pensava, mirava les planes del diari, per veure què s’hauria d’aixecar per posar-hi la notícia, en la dimensió que corresponia. Vam publicar dues planes, fetes a corre-cuita, sobre la mort de l’historiador i polític Lluís Maria de Puig. Aquests pensaments em van venir al cap fa pocs dies, durant l’acte organitzat pel Consell Català del Moviment Europeu i l’Associació Europa- Empordà en record i homenatge a Lluís Maria de Puig, en el desè aniversari de la seva mort. Un acte en el qual es va glossar la figura i la trajectòria personal i professional del polític i professor gironí, amb la participació del president de l’Associació Europa i Empordà (Eurem), Joaquim Llimona, el president del Consell Català del Moviment Europeu (CCME), Xavier Ferrer, el president del grup CINC, Josep M. Coll, el tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona, Lluís Martí, l’Helena de Puig i el conseller de Recerca i Universitats de la Generalitat i exalcalde de Girona, Joaquim Nadal, que va fer una dissertació, en part centrada en l’obra de Lluís Maria de Puig, com a historiador especialitzat de l’etapa de la dominació napoleònica de Catalunya i en particular de la Girona francesa, sense deixar de parlar dels anys en què es va dedicar a la política, com a diputat al Congrés (1979-2004), com a senador (2004-2011) i com a president de la Unió Europea Occidental (UEO) i l’Assemblea Parlamentaria del Consell d’Europa, així com de la seva feina en defensa del català amb la redacció de l’informe sobre el català i la carta europea de les llengües amb un seguit de recomanacions que reivindicaven l’ús del català a les institucions europees i que dissortadament només s’han complert en una mínima part. Deu anys després, la figura i obra de Lluís Maria de Puig, en tots els àmbits en què va treballar, es van recordar, així com aquells més personals, entre els quals em queda la recordança d’aquell somriure sorneguer que dibuixava en el seus llavis quan t’havia de rebatre algun argument de la conversa que mantenies, fos política, històrica o de qualsevol tema trivial.