Què en pensa el conseller?

En els debats actuals sobre educació hi flota la idea delirant que l’anhel de coneixement brota amb naturalitat de l’alumne, i és que tothom és coneixedor de la predilecció d’un adolescent per les lleis de Mendel en lloc de fer-la petar amb els seus col·legues. Molt bé, amics de Rousseau, molt bé. Així doncs, si ens posem seriosos, d’on parteix l’ambició de saber? Anem a un exemple: cap alumne té delit per la lectura perquè li encanta estar quiet davant d’un cúmul de papers; al contrari, la criatura ho accepta perquè l’ambició de saber el domina completament. Apuntem i subratllem amb groc: el gust pel saber i la recerca d’aquest gust és la clau de tot plegat.

Avancem, si partim d’aquest axioma en què el gust és la clau, s’han d’identificar les vies per activar el desllorigador, i aquí ens trobem qui defensa que l’alumne interpreta la informació per si mateix sense necessitat d’intermediaris. Perdona? Un servidor té informació matemàtica a qualsevol pàgina web i això no em converteix en un hermeneuta de l’àlgebra, de la qual, per cert, soc completament analfabet. Per tant, primer axioma incontestable que subratllem amb rosa: l’educació no és un Store de La Caixa, perquè el professor és part imprescindible en aquest procés.

A partir d’aquí, on és el gust? Doncs en tres factors clàssics si eduquem en el sentit etimològic d’orientar o extreure quelcom de l’interior de l’alumne. Anem per parts. El primer factor és la responsabilitat del professor, o sigui, la capacitat d’encendre dins el cor de l’estudiant el principi del delit per un coneixement concret. Tampoc serem ingenus, no s’aconseguirà amb tothom perquè evidentment hi ha les disposicions individuals, però el docent no es pot amagar darrere el fals guiatge del monitor passiu davant la transmissió de coneixement. T’han explicat malament Terra Baixa? Doncs voldràs matar el llop amb les dents. Te l’han explicada bé? Tindràs el context perquè t’agradi i la llibertat per prendre l’ham. Tothom té exemples personals de mestres que t’han fet estimar una matèria odiada prèviament.

Anem pel segon factor: l’esforç per fer créixer la flama dins seu. Hem dit esforç. Sap greu, res és gratis. Et pot emocionar d’entrada Nietzsche, però si no fas l’esforç de dedicar-li temps no faràs girar mai el cercle virtuós del coneixement. Impossible. Així doncs, ja pot tenir professors excel·lents, que si l’alumne no entén que un cop li han encès l’espurna ell l’ha d’alimentar, doncs no farem res. Quina responsabilitat té el professorat en aquest punt? Menys que els pares. Però canviarem la pregunta perquè cap pare s’enfadi: com pot ajudar l’escola a fer madurar l’esforç individual? Doncs molt senzill, amb el tercer factor:

L’exigència entesa no com a esclavatge laboral de l’alumnat, sinó com l’obligació d’assolir uns objectius concrets mitjançant el treball, o sigui, el foment de la disciplina personal per arribar on et volen portar: destins singulars per cada alumne. D’acord, el paper ho aguanta tot i et preguntes si hi haurà assignatures odiades en aquest recorregut. És clar, com ha passat sempre. Els alumnes aniran trobant llum gràcies al referent del mestre, a l’esforç individual, i al cercle virtuós de voler saber a mesura que més saps. Els cuidarem emocionalment? Absolutament i radicalment, no com en els anys pretèrits, en què se’t tractava com si estiguessin realitzant una cursa laboral dins una multinacional; el gran pas de l’educació ha de ser precisament personalitzar el trajecte de cada estudiant en la seva via cap al coneixement i l’autoconeixement.

De totes maneres, hi ha un darrer punt que no solem posar a sobre la taula perquè ens fa detonar el sistema de dalt a baix: la llibertat real de l’alumne d’escollir, o sigui, tu pots fer el sistema perfecte que al final estem treballant amb persones, i per tant, tenen la llibertat d’anar en contra del que pensem que és el millor per a ells, i això no és culpa de ningú, pedagogs, és la gràcia de la vida i part intrínseca de les seves històries singulars.