Qui vol lluir ha de patir

Quan rondinàvem pel temps que la mare ens ocupava a emprovar i emprovar el que ens cosia perquè estrenéssim per Rams, l’àvia Neus ho deia: “Qui vol lluir ha de patir.” Temps era temps. Ara ja no és el cas. A l’Espanya del 2023 s’intueixen grans patiments i poc lluïment. D’avui en un any potser no es parli ni gall ni gallina del govern més progressista de la història. Ho diuen les enquestes. Totes menys la del CIS, que donarà aritmètiques a Sánchez mentre al CIS mani Tezanos o un altre amic. 2023 serà un frenesí polític amb sis finals d’etapa en què més d’un s’ho farà a sobre. Dos al maig i al mateix dia: municipals per un cantó i tretze autonòmiques per l’ altra. El tercer, repartit: un degoteig de sentencies europees del procés que com la pluja d’aquest país, que no sap ploure, cauran quan vulguin. El quart, les catalanes, que es convocaran quan ja ni l’apuntador suporti continuar al teatre. El cinquè, la presidència europea, un gran plany bo i que ho presentaran com un gran goig. I el sisè, les generals. El dia que pesaran les fites progressistes que s’han aconseguit. Com les 133 rebaixes de penes per la llei del només sí és sí. Com les taxes Tobin i Google, per les quals no es recapta ni el 30% del que es preveia. Com la multiplicació per set dels treballadors indefinits acomiadats en període de prova. Com que Barcelona creix cada any menys que cinc províncies espanyoles més des que van engegar el retrobament.