Missatges en un cantir

Caram, tu. Sempre havíem sentit a dir que el principal valor de la monarquia espanyola era el d’una activitat diplomàtica sostinguda –subtilíssima i prestigiosa–, dotada d’un gran prestigi internacional. Bé, doncs només amb un cop d’ull al YouTube podem comprovar que això de la diplomàcia no és tan difícil. De fet, ni tan sols sembla tan diplomàtic.

On sí que hem de reconèixer una certa inferioritat és en la capacitat fabulosa que té la sempre admirada llengua de Cervantes per destil·lar, en poques síl·labes, l’essència d’un moment històric. Val per a tots els períodes: Carles I només va necessitar una frase curta per descriure la immensitat d’un imperi on, efectivament, no es ponia mai el sol. Felip II en va tenir prou amb dotze paraules per justificar una derrota naval (segons ell, contra els elements; en qualsevol cas, favorable a Anglaterra) que va fer declinar un imperi per impulsar-ne un altre.

Hi ha expressions d’atac (“Santiago y cierra España”) i de defensa (“No pasarán”). Gairebé sempre curtes, gairebé sempre metàl·liques.

Però el que ha quedat més ben enllaunat en unes frases és aquella etapa que, convencionalment, algú va anomenar Transició. Un espai de temps en què les esperances van néixer amb “Españoles: Franco ha muerto” i, almenys per a nosaltres, es van tancar amb “Se sienten, ¡coño!”. Allà es va acabar un alè polític, però va començar la gran festa financera espanyola. Aquella del pelotazo i de la beautiful people que es va tallar, de cop, amb un “Que te pego, leche” ben ibèric. L’especulació de tradició estraperlista donava pas a la multinacional madrilenya.

I allà va prendre impuls un segon imperi espanyol, on els diners, daurats, tampoc no es ponien mai. Una represa lluent i rampant. Que, per cert, també es condensa, règiament, en una sola frase: “¡Por qué no te callas!”. Clar i castellà. Manant.