Ni sí ni no, ni carn ni peix

Més diuen els uns que sí, més repliquen els altres que no, i més ho salpebren com si necessitessin imperiosament que ho trobem fort i picant. El bo del cas és que no parlem de dos. Parlem de tres i d’un quart que ja fa dies que va firmar, que ha passat festes mort en vida, i que no sabem si manté la firma tant si s’acorden cessions al PSC, com si s’acorden cessions a Junts, com si s’acorden cessions a tots dos, i siguin quines siguin les cessions. Tan llançats a dibuixar línies vermelles, aquesta vegada no se sap que n’hagin posat cap a l’acord. O no les exhibeixen com altres vegades, quan assenyalaven ben clar el dimoni escuat. Dilluns vinent, setè aniversari que Artur Mas fes el pas al costat perquè la CUP s’avingués a investir Puigdemont, probablement tot estigui desbrossat i convinguem que era batalla pel relat (recordeu que és relat el que en temps de l’àvia Neus n’haurien dit conte a la vora del foc que cadascú vol explicar). Però ara per ara tot plegat fa mala espina. Fa mala espina quan Alícia Romero diu que donar per tancades coses que no ho estan “és trencar confiances”. Fa mala espina quan el govern diu que si s’ha d’arribar a l’abril potser ja no val la pena aprovar un pressupost. Fa mala espina quan Junts diu que no li acaben de donar la informació que demana, i fa mala espina quan ECP fa d’estaquirot des del dia que va signar. Avui tot és ni sí ni no, ni blanc ni negre, però potser passen els Reis.