Encara val la pena patir per amor?

Ser algú del teu temps significa també escoltar la música del teu temps; amb la música, especialment de joves, aprenem a ser qui representa que hauríem de ser, com hauríem d’estimar, com hauríem de comportar-nos en matèria amorosa. Jo vaig créixer amb cançons com ara A little Respect, del grup britànic Erasure, que deia “I’m so in Love with you, I’ll be forever blue” o Missing your, de John Waite, o el famós Nothing compares to you, de la Sinead O’Connor. En general eren cançons on ens ensenyaven que l’amor valia el seu pes en llàgrimes. Avui escolto els èxits del moment, amb C. Tangana, Bad Gyal, Bad Bunny, etc. I constato diverses coses:

• El mandat de gènere és absolut i les cançons estan plenes d’al·lusions al sexe femení i masculí ben diferenciat. Per tant, el mandat de gènere és més evident que mai (cal ser molt home, molt dona i molt heterosexual). • Cal ser també hipersexual, i saber fer totes les postures sexuals i estar obert a tenir moltes parelles. • Les al·lusions sexuals són constants, literals, sovint directament pornogràfiques. • Cal tenir molts diners, ser molt consumista i poder comprar les marques més cares. • Patir d’amor és ser molt imbècil. “Tu me partiste el corazón. Pero, mi amor, no hay problema, ahora puedo regalar un pedacito a cada nena” (Maluma, Corazón). Per triar-ne una entre centenars.

En la història de la nostra civilització, trobem en primer lloc l’amor cortès. Els patiments de l’amor no correspost servien per purificar l’ànima de l’enamorat. I el patiment amorós constitueix precisament la font de la inspiració poètica per als trobadors i les trobairitz. Avui el patiment amorós cal ser amputat, perquè no hi ha res de noble en el patiment, res necessari, cap aprenentatge, cap millorament de l’ànima. Patir d’amor avui va en contra d’una existència hedonista i utilitària. Com diu la sociòloga Eva Illouz, el patiment amorós és interpretat com un desenvolupament psicològic defectuós i una amenaça fonamental sobre l’autoestima i el valor individual. Avui, el desenvolupament sa del caràcter es manifesta a través d’una alta capacitat de superar el patiment, o encara millor, d’evitar-lo completament. El patiment romàntic ja no és vist com una part important de la formació del caràcter sinó una amenaça al propi jo.

El desig amorós també ha canviat profundament, és molt difícil avui fixar l’atenció en un sol subjecte. Hi ha massa oferta sexual, tot i que no hi ha igualtat de gènere, però aquest seria un tema per a un altre article d’opinió. Avui infinitat d’aplicacions porten l’amor a una economia de l’abundància. No hi ha una cultura de l’esforç, del patiment en l’amor (l’abundància d’opcions i possibilitats fan que no valgui gens la pena ni patir gaire ni patir massa temps, perquè les possibilitats es multipliquen constantment).

Cançons com Tití me preguntó, de Bad Bunny: Tití me preguntó si tengo muchas novias, muchas novias. Hoy tengo a una, mañana a otra. Ey, pero no hay boda.” També per als joves és un supòsit normatiu, un model de com estimar, com ser joves, com viure l’amor. I això significa una pèrdua total de la passió, de la intensitat emocional, tot plegat suposa una pèrdua de valors important en la nostra cultura. Si el sentiment més potent i totalitzador es gestiona amb tanta facilitat, això ens aboca, necessàriament, a ser menys empàtics, menys susceptibles a les necessitats dels altres, més reticents a connectar-nos amb els altres a través de la passió i el compromís (la passió fa mal, el compromís treu autonomia).

Estimar, com he dit sempre en els meus llibres, implica la possibilitat de ser ferit, estimar sempre és oferir la pròpia vulnerabilitat. I això és molt més interessant que, com diria Frazen, “el somni anestesiat d’autosuficiència i tecnologia”. Viure fa mal, i viure sense haver patit significa no haver viscut. Si el triomf de l’amor modern és el despreniment, les conseqüències són la desvinculació dels altres. L’amor ens pot donar certeses, ens pot fer sentir ancorats en el propi jo, saber qui som, què sentim, com volem estimar. Una hipersexualitat mercantilitzada ens impedeix crear vincles intensos, significatius, integrals. L’amor així no ens fa més lliures, ens fa més individuals i més solitaris, i cal no oblidar que l’individualisme és el triomf suprem del capitalisme.