L’amor de Benet XVI

El papa de l’amor. Així podria passar a la posteritat el papa Benet XVI si ens cenyíssim a la seva primera encíclica, per tant, a la seva gran obra programàtica que va marcar el pontificat. Quan pocs mesos de ser papa el 2005 es va publicar la Deus Caritas Est (Déu és amor), la recepció que se’n va fer va venir marcada per la perplexitat. El guardià de la fe, el pastor alemany, el fustigador de teòlegs de l’alliberament, el gran inquisidor, parlant de paraules d’amor com en Serrat. I en canvi, resseguint la seva lògica teològica, la veritat, pedra angular del seu pensament, no té sentit si no culmina en l’amor. De fet ha acabat els seus dies dient “Jesús, t’estimo”. Robert Tilley, autor d’una de les biografies sobre el papa, afirma que Ratzinger és una de les figures més controvertides del seu temps.

Un home aparentment tímid i feliç a la biblioteca, que apareixia palesament incòmode en els banys de masses i que es preocupava aparentment més de reestructurar l’Església que de fer polítiques expansives i mediàtiques. No oblidem que va ser sota el seu pontificat que la qüestió dels abusos sexuals va posar-se sobre la taula. En aquells temps em trobava a Roma com a corresponsal a la Santa Seu, i encara tinc a la retina els comentaris que va generar en contra. Molts periodistes creien que “no calia” airejar els draps bruts de l’Església. Ara aquelles decisions de tolerància zero ratzingerianes, que tant de rebuig van generar, es veuen com profètiques i indispensables.

Un pensador consistent, una persona reservada i un pontífex centrípet. El prolífic teòleg Ratzinger ha trobat en l’escriptura la seva màxima manera de comunicar el seu pensament, i escriure tant com ho ha fet ell implica una vida més reclosa i menys pública. Però Ratzinger es va prendre molt seriosament el seu paper de papa, tant, que va complir aquell acte inèdit de renunciar, perquè d’acord amb la seva lògica, si ja no podia servir en condicions, millor deixar pas a un altre que tingués més energia.

Benet XVI ha exalçat la capacitat de la raó, i la seva jerarquia, i és per aquest motiu que se l’ha vist com excessivament intel·lectual. Estudiós de Luter i del judaisme amb molt d’interès, aquest papa alemany ha aportat dificultats a qui volia un papat feliçment confinat només al dogma catòlic. Benet XVI ha sigut un pensador universal, no un teòleg catòlic tancat. I va dimitir, l’acte més lúcid que hem vist d’un papat en els darrers segles. Saber marxar només ho dominen els grans personatges. Tot i que no va voler desaparèixer, i sense marcar de prop el nou papa, la seva presència a pocs metres ha estat un pèndol interessant que ha configurat el pontificat de Francesc. Bergoglio s’ha mogut sempre sabent que tenia el papa al costat. Ara ja no serà així.

Ratzinger va escriure també sobre l’alegria, i a Itàlia els feia molta gràcia com pronunciava la paraula joia, “la gioia”, ho deia com la “txòia”, alemanyitzat. El reconeixement dels nous moviments eclesials que van sorgir a partir del Concili Vaticà van tenir el suport de Ratzinger, que els anomenava “els fruits del Concili”. Veia que davant el progressiu desinflament de la vida parroquial, les milícies cristianes que oferien els moviments podien ser útils, tot i que en tenia molta cura perquè els advertia de les derivades doctrinals i disciplinàries que de vegades prenien.

Desconeixem l’historial de traïcions de tots els papes, però tenim molts detalls de les altes deslleialtats comeses contra Benet XVI, començant pel majordom i continuant per assessors de suposada màxima confiança. Ara el seu secretari ja ha anunciat que sortirà un llibre on veurem tota l’oposició que va patir. Després d’arremetre contra el marxisme, el sincretisme, el relativisme, es va guanyar l’apel·latiu de guardià de la fe. Però ell sabia, perquè era molt llest, que la fe no es guarda. La fe es viu, i la fe es té o no es té. Per això dedicava molt temps a dialogar també amb no creients.

Els darrers anys, reclòs dins del Vaticà, als jardins, anava recordant que es preparava per al seu viatge final, i ho ha fet des de la discreció però no el silenci: ha seguit escrivint i conversant. Hem vist fotos i hem tingut notícies de la seva vida tranquil·la. L’han volgut instrumentalitzar, i en alguns casos ho han semiaconseguit. S’ha anat fent visiblement petit, ell, el papa que va qualificar de “Karol el Gran” el seu predecessor Wojtyla. Ara, lleuger per sempre més de tot equipatge, ja no necessita dilucidar la raó de la seva esperança.