Els reis de les contradiccions

Amb la llum del fanalet, milers de criatures han omplert aquesta nit passada places i carrers per esperar els tres Reis. Vinguts des de l’Orient amb els seus camells, a cada poble i ciutat hi han arribat d’una manera diferent segons les característiques del territori. Seguint l’estel, han pogut recollir la clau que obre totes les portes. Darrere les cares d’il·lusió de la mainada, s’amagava la màxima que els Reis omplissin casa seva de regals. “Vull que em portin moltes coses”, diu la cançó, que continua demanant “pau i joia a tots els nens”.

Ha passat durant segles i aquesta nit passada no ha estat una excepció. El relat guanya i la màgia que tot ho pot apaivaga qualsevol mínima escletxa al dubte. No sabria dir quantes vegades jo mateixa he pronunciat allò d’“Els Reis són els Reis”, malgrat ser republicana. Tampoc seria sincera si negués haver recorregut al cèlebre invent que els Reis ho veuen tot –sobretot quan la mainada no fa el que nosaltres voldríem– malgrat ser ben conscient que la gràcia de la bondat al final acaba depenent dels zeros que les famílies tenen al compte corrent. Això per no entrar en el debat de com es mesura aquest “portar-se bé”, que a cada casa serà entès segons les normes establertes. I si obrim el meló, alerta amb qui defensa transmetre a les criatures que els Reis no els porten regals pel seu comportament sinó per qui són. Immerses en les incongruències, ens pot acabar explotant el cervell si defensem que a casa no hi ha lloc per a les mentides, mentre nosaltres vestim amb elegància una farsa sense cap mena de lògica racional més que la de la tradició. Però, al capdavall, què són les tradicions si no una forma encoberta de crear codis de convivència a través del filtre de les generacions passades? No en va, en trobem exemples similars a totes les cultures.

Assumim que som les reines i els reis de les contradiccions, que els regals seran el retrat d’una societat desigual; que la pau i la joia continuaran repartides injustament com la resta de l’any i que, malgrat ser màgics, els Reis no poden portar-nos tot el que voldríem. Hi ha poc marge de maniobra i potser l’invent més efectiu que tenim a les mans és deixar-nos portar i viure-ho tot plegat des d’on ens sentim més còmodes. Al capdavall, els Reis ho saben tot, i qui som nosaltres per qüestionar-ne res?