Hivern amb Txékhov

Durant molt de temps, totes les lectures que feia eren dels russos. Volia un maneguí de pells, volia que nevés dia i nit, volia una escala que fes nyec-nyec just abans del crim, volia un amor desesperat. No vaig tenir res d’això, però a vegades em semblava intuir-ne una projecció els dies que plovia i el carrer on vivia quedava tot enfangat, amb marques de roderes que s’allunyaven formant bassals fins a la via del carrilet. Després em vaig modernitzar, que és una manera d’entristir-te, perquè Kafka no tenia finestres, i els ronyons que ingeria Leopold Bloom m’inspiraven tanta repugnància com els discursos inacabables de Naphta i Settembrini sobre la mort. Has d’aprendre a créixer en habitacions fosques, em deia, però d’amagat, com si encara vestís nines, me’n tornava a Sant Petersburg i encenia el samovar. Fer-te gran també és una manera d’equivocar-te, perquè a pocs altres llibres sinó a aquells de Tolstoi, Dostoievski, Turguénev o Puixkin hi havia tanta informació sobre com en som, d’antiquíssimament humans, i cap no va saber explicar-ho tan bé, sense ni una mica de borra emfàtica, com Txékhov. L’estimat Vicenç Pagès, que se n’havia llegit tots els contes, va arribar a dir que “si no t’arriba, és que ets mort”. En Vicenç sempre ens consolava dels errors comesos; fins i tot ens perdonaria d’haver llegit amb emoció infantil el conte llarg o la novel·la curta de Txékhov Tres anys, que Arnau Barios ha traduït per a Cal Carré i que ens torna els trineus, els maneguins, el fred a les galtes i aquella vida sorda que creix per sota, com una premonició, com un penediment.