Fi de l’entreacte

Superada la voràgine de fes­tes i xefles de Nadal, ens situem de nou en la rutina. Que així, d’entrada, podria sem­blar que tor­nem a la tran­quil·litat i al con­ven­ci­o­na­lisme. Però res més lluny! En l’àmbit polític, es dona per aca­bat l’entre­acte d’aquests dies, i els pro­ta­go­nis­tes sal­ta­ran a escena a donar-ho tot. A l’horitzó, un pres­su­post més que neces­sari per al país que es nego­cia entre bam­bo­li­nes amb pri­o­ri­tats par­ti­dis­tes. Aquí l’objec­tiu és que ningú s’endu­gui al final tots els aplau­di­ments. Hi haurà pres­su­post, no en tin­guin cap dubte. Que l’inter­canvi de cro­mos encara no ha arri­bat a la jugada final! Però hi haurà una estona de tea­tre “del bo”, que deia aquell. Men­tres­tant, però, el dia a dia dels ciu­ta­dans no s’atura. I les neces­si­tats no ente­nen de par­ti­dis­mes. Ja veu­rem en què queda el text final i si els favo­ri­tis­mes vers el totxo i l’espe­cu­lació superen les neces­si­tats soci­als, que a hores d’ara ves­sen per tots cos­tats.

A Madrid, més drama o comèdia, segons com es miri. Amb la reforma del Codi Penal, allà ja donen per aca­ba­des les ces­si­ons. Que ells sí que ja tenen pres­su­post i no els cal anar més enllà. Se’n riuen, dels acords de clare­dat! I, a més, ara el vode­vil el tenen dins de casa, amb el poder judi­cial decla­rat en rebel·lia. El procés el donen per liqui­dat; se’n foten, de les toca­des de crostó de la UE pels casos d’espi­o­natge, i no veuen peri­llar el sis­tema auto­no­mista. Cata­lu­nya està domes­ti­cada i ara les feres són en una altra banda –a l’extrem dret.

En l’àmbit social, enca­rem un gener com­pli­cat. Amb mol­tes incer­te­ses econòmiques i amb l’escep­ti­cisme de fins a quin punt tin­dran efecte les mesu­res adop­ta­des pel govern espa­nyol. Si tenen el mateix resul­tat que les del 2022, poca cosa se’n pot espe­rar. I, amb impotència, evi­den­ciem com la vul­ne­ra­bi­li­tat de les famílies es mul­ti­plica, com la classe mit­jana està en procés d’extinció i com virem ine­vi­ta­ble­ment a una situ­ació d’extrems, en què la riquesa i la pobresa estan total­ment dese­qui­li­bra­des. I aquest sí que és l’autèntic drama.