Míchel, el valent

No soc un gran aficionat al futbol ni hi entenc gaire, però la passió i la insistència de la meva filla gran m’hi ha arrossegat els darrers anys, i ho compartim sempre que podem. Ho compartim quan juga l’equip cadet que ella entrena i en què fins l’any passat hi jugava la meva filla petita. Ho compartim quan el meu fill segon juga amb el quarta regional de Bescanó i ho compartim, és clar, sempre que competeixen els primers equips de Girona i Barça. A Montilivi, per poc que podem, sempre fem per dos. L’Espanyol ens interessa poc, la veritat. No sabria dir-los ben bé per què, però soc dels que des de ben petit pensen que el millor periquito és el periquito plomat a la cassola, i soc dels que frisen quan somien en Europa perquè sé que quan somien en Europa es desperten a segona divisió. Però tòpics a banda, el cert és que quan el Girona va a Cornellà, nosaltres hi anem, i com vostès ja saben tornem sempre amb un somriure de ca l’ample perquè els hem pres la mida des del punt de vista resultadista. Una altra cosa és l’ambient dels noranta minuts. Hi ha de tot, com a pertot, tant se val, però dissabte imperava un tuf pujat a malagradós, una agror de rot pudent contra les seves pròpies llegendes, contra el Barça i contra Catalunya. Per sort tenia el seient just darrere de l’àrea tècnica de Míchel, i la proximitat a algú com ell, valent al camp i valent en la integració al país que l’acull, va ajudar a respirar enmig de tanta hostilitat ambiental.