Miralls i finestres

Un mirall reflexa, una finestra mostra. Un mirall retorna el que hi ha, una finestra ensenya el que hi ha. Un mirall reflecteix la llum, una finestra deixa passar la llum. Un mirall és una superfície opaca, una finestra un espai obert. Un mirall delimita un contorn, una finestra explora l’entorn. Un mirall serveix per mirar-se, una finestra per veure-hi. El mirall em parla de mi, la finestra dels altres. El mirall de la madrastra de la Blancaneus i la finestra al mar d’en Llach.

Massa sovint les persones i les col·lectivitats estem més pendents dels miralls que reforcen les nostres percepcions que no pas de les finestres que ens obren a la realitat i que ens connecten amb els altres. Omplim els espais de miralls i ens recreen en la nostra bombolla fins a quedar-nos enlluernats, enlloc d’obrir finestres i deixar que corri l’aire per renovar l’ambient i que s’endugui inèrcies, vicis i endogàmies.

Sense adonar-nos-en anem construint un laberint de miralls i ens hi contemplem de forma gairebé infinita fins a emmirallar-nos-hi. La nostra pròpia presó de vidre acaba distorsionant la nostra imatge, fins a crear una realitat gairebé paral·lela. Seria bo desmantellar aquest espai de realitat “virtual” obrint finestres que desarmin el joc pervers de reflexos que es retroalimenten. Estaria bé mirar més enllà i veure què i qui hi ha fora del nostre micro-univers. Com deia en Llach “obrir una finestra al mar petita i blanca que ens obligui a somiar enllà dels nostres absurds, més enllà d’aquest jo petit que ens omple el cor però buida l’ànima.”