Tribuna
Les olors d’un poble
Les ciutats mai no són entitats estàtiques sinó que es van configurant segons la seva transició i, també, per les influències del temps i l’entorn. Les cròniques expliquen l’evolució, no sempre positiva, i dibuixen el camí que les ha portat on ara són. De l’ahir en queden la història i l’arqueologia i un munt de pedres i objectes que segueixen desafiant el pas dels dies.
Badalona és una ciutat de rica història, des dels primers assentaments ibers fins a la transformació industrial, passant per la gloriosa fundació romana, els clarobscurs de l’època medieval, la consolidació de la sagrera entorn de la vella església, i la quotidianitat de la vida de menestrals, pagesos i pescadors. Després, l’explosió de la nova ciutat, eminentment obrera, on les fumejants xemeneies i els xiulets de les sirenes fabrils van anar dibuixant el futur.
A meitats del segle XIX, Badalona tenia uns deu mil habitants quan s’inaugurava el primer ferrocarril de la Península, Barcelona-Mataró (1848), que es podria considerar acte baptismal de la industrialització de la ciutat. Des d’aleshores es popularitzà la força del vapor i l’oferta de llocs de treball projectà el cens ciutadà, que al canvi de segle ja s’havia doblat i als anys trenta del segle XX arribava als quaranta-cinc mil.
El 1897 un jove emprenedor granollerí va entrar a treballar en una petita destil·leria de perfums que quinze anys després adquiriria i iniciaria un procés d’expansió fins a erigir una nova fàbrica que, amb un centenar de treballadors, esdevindria insígnia de la perfumeria catalana. Era la Perfumeria Parera: una història d’èxits, on el propietari barrejà els mons empresarial i polític, des de l’adhesió a la Lliga, l’amistat amb Francesc Cambó, les actuacions de mecenatge i la gestió com a patró paternalista.
La flaire de les primeres colònies, venudes a doll a la botiga del costat del mercat municipal, on les olors de les fruites i verdures s’entremesclaven amb les dels destil·lats, reforçà l’ambició del projecte perfumista, que aviat optà per un glamur emmirallat en nord enllà i en línies d’alta perfumeria. Mentrestant, Joan Parera, l’autor del miracle, ascendia en l’escala social i entrava a formar part de l’alta burgesia catalana.
El desembre del 1922, ara ha fet cent anys, sortí al mercat la que seria la marca de referència. Varon Dandy era molt més que un nou perfum, era un producte de perfumeria destinat als homes, el primer d’aquestes característiques a la Península i amb el ganxo de ser “un perfume para hombres hombres...”, segons la publicitat de la marca. La nova línia aviat traspassaria fronteres i significaria un dels grans negocis catalans al continent americà.
Aprofitant el centenari, el Museu de Badalona ara presenta una interessant exposició que aprofundeix en la història de la perfumeria i ho fa acompanyant-la d’un magnífic treball de la historiadora Núria Casals sobre el Varon, la família Parera i uns anys apassionants de la indústria badalonina. El llibre esdevé una petita joia i cal agrair la dedicació i el bon fer de Núria Casals, que ens permet gaudir-ne. Tot acompanyat per una bateria de conferències sobre el tema que es faran fins a meitats de febrer al mateix museu.
Quan la fàbrica Parera abandonà Badalona (1973) i poc després va passar a formar part d’una multinacional britànica (1985), també la requalificació industrial modificà el mapa de la ciutat. A poca distància de l’antiga perfumeria, les delicades flaires xocaven amb olors més profundes, amb l’agror de la suor i la fortor del metall impur. Els barris industrials de la perifèria de la perifèria imposaven la llei dels grans ginys abocats a la reconversió. Les xemeneies deixaven de fumejar i se silenciaven les sirenes.
Aquest desembre Julià de Jòdar ha presentat la reescriptura en un sol volum de la seva trilogia L’atzar i les ombres, un dels grans monuments de la literatura catalana. De Jòdar contempla el món de la immigració, dels barris obrers de la perifèria, i crea un fris del sentiment popular de la mà de Gabriel Caballero, potser el seu protagonista, però amb un conjunt coral que li dona forma. Les olors d’un món que ha desaparegut sense que, com deia Gramsci, encara no hagi acabat de néixer el que l’ha de substituir.