Monos infinits

Com a contrapunt a la vanitat de l’ego artístic, a un professor meu li agradava esmentar l’antiga literatura persa, on el concepte d’autor desapareix: els escriptors són anònims i la seva voluntat estilística primordial és fondre’s en el contínuum de la tradició literària.

He recordat això arran dels models d’intel·ligència artificial (OpenAI, ChatGPT...) que s’estan implantant. Basats en algoritmes, entrenament i informació que és a la xarxa, aquests models d’IA generen textos coherents i documentats sobre qualsevol tema. Estem davant d’una eina tecnològica de gran impacte, que obliga a recalibrar atributs clàssics de la cultura, com ara l’originalitat, la creativitat, el plagi, l’ensenyament, l’avaluació de coneixements i fins els dominis del mateix concepte de coneixement.

El matemàtic Émile Borel va formular el teorema dels monos infinits. Si uns monos eterns copegessin eternament una màquina d’escriure, és probable que, per pur esgotament de les probabilitats compositives del llenguatge, acabessin escrivint –poso per cas– el Tirant lo Blanc.

Enllà de les pors de ser suplantats per una màquina, crec que estem davant d’un nou repte d’humanització. Perpètuament condemnats a robar el foc als déus, sempre serem accent humà, les persones. Penso en la matinada en què la meva filla es va desvetllar febrosa i amb la mirada tèrbola em va demanar: “Papa, ensenya’m la nit!” És clar: sempre estem combinant àtoms del llenguatge. Però la vida és més que això. Té un to, un momentum i una alquímia irreductibles. Superar el grau zero de l’escriptura és superar el grau anodí de la vida. La IA serà, com ha estat sempre, el nostre aliat en aquesta singladura. Penso en aquests morts estimats que ja són un maimésenelsempre, paraula que potser la intel·ligència artificial ens proposarà per conquerir el punt gravitatori que ens travessa quan sentim el dolor de la seva absència, aquest infinit en el finit.