Opinió

De set en set

Tres anys després

El 14 de gener de 2020, a l’empresa Iqoxe, al complex petroquímic de Tarragona, estaven fabricant un producte anomenat MPEG 500. Només l’havien elaborat sis cops abans, i el produïen en lots de 25 tones. Aquell dia, però, un client els havia demanat un lot de només 20 tones i, és clar, calia modificar la recepta i canviar la quantitat dels components. No van fer bé la barreja i es va produir la gran explosió. La fatídica nit, que es gronxava ben bé dins d’una pel·lícula de terror, va acabar amb tres morts i amb el salt per l’aire dels protocols dels serveis d’emergència i d’informació a la població. Tres anys després, encara no sabem ni què vam respirar aquell dia ni si el núvol era tòxic, lamenta el periodista Rafa Marrasé, coautor amb Toni Orensanz del llibre La gran explosió. Corrupció, perill i deixadesa a la petroquímica més gran del sud d’Europa (Folch & Folch), que posa negre sobre blanc a tot allò que va passar aquella nit i més enllà. L’accident a Iqoxe ha canviat algunes coses. Protecció Civil, que en el llibre no surt gaire ben parada, s’ha ben calçat i ha començat a instal·lar sensors d’emergència, que mesuren determinades substàncies però que, segons Marrasé, estan calibrats de manera que disparen l’alarma quan es registra una quantitat gegantina de compostos; o sigui, quan ja hi ha en joc el risc vital. Però quina és la clau de volta? Que no tenim, ni tindrem en un futur pròxim, una xarxa de sensors que controlin les emissions diàries. Què respirem cada dia. Aquest és el rovell dels ous, segons Marrasé. Però Acció Climàtica ni s’ho planteja ni ningú no ho posa com a línia vermella a l’hora d’aprovar pressupostos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.