Opinió

De reüll

La cultura de la culpa

El cos de les dones esdevé massa sovint camp de batalla política, social i fins i tot econòmica. Agredides, abusades, acusades... A les guerres, per molts soldats, haver violat dones en camp enemic s’ostenta com si fos una medalla a la brutalitat. Aquests dies hem sentit que a Castella i Lleó el govern autonòmic d’ultradreta vol obligar les embarassades que optin per avortar a sotmetre’s a proves clíniques innecessàries, com ara sentir els batecs del cor del fetus o veure’n imatges en 3D. Tot, segons els qui ho defensen, perquè la dona s’ho repensi i es faci enrere a l’hora d’interrompre l’embaràs, o el que ells anomenen “una vida” (sic). El meu avi ja recordava allò que el camí cap a l’infern està enrajolat de “bones intencions”. La qüestió, senyors, és que l’objectiu no és cap altre que fer sentir culpable la dona, per misogínia i per desig de control vestit de paternalisme llefiscós. Són els que, bé brandant escuradents oliosos a la barra d’un bar, bé més mudats però igual de casposos en certes tertúlies televisives, responsabilitzen les dones violades d’anar provocant amb la seva actitud o la seva indumentària. A la trista cultura de la violació cal sumar-hi la cultura de la culpa femenina. Des del Gènesi bíblic, es veu que ens hem de sentir culpables per vestir com vulguem, decidir amb qui ens allitem o quan parim i fins i tot per menjar el que ens ve de gust.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.