El factor X de Miqui Puig

Estic con­vençut que Miqui Puig té el fac­tor X. Com a intèrpret té una per­so­na­li­tat única i incon­fu­si­ble. Com a com­po­si­tor, ha cons­truït algu­nes de les melo­dies més boni­ques del pop espa­nyol, com Bonito o Doc­tor Amor. Com a bèstia escènica, desprèn acti­tud i este­ti­cisme, amb una posada en escena molt acu­rada que beu dels sei­xanta i els vui­tanta, i uns ves­tits llam­pants dis­se­nyats expres­sa­ment per al reci­tal.

Però de vega­des no n'hi ha prou amb el fac­tor X. I ell, que és jurat del pro­grama de Cua­tro, sap millor que ningú que qua­li­tat i vocació popu­lar no són sinònims d'èxit. ¿Per què en Miqui no va seguir tri­om­fant després de conèixer els llo­rers de glòria amb aquell Bonito que can­tava amb els pri­mers Sen­ci­llos? ¿Per què vint anys després d'una car­rera artística cohe­rent i sense con­ces­si­ons no se'l res­pecta com un dels clàssics cata­lans dels noranta? Ningú sap ben bé per què. De vega­des penso que si en lloc de can­tar en cas­tellà, que és l'idi­oma que coneix a fons per crear, el que ha vis­cut des de petit, el dels seus ídols Alaska o Auserón -en els anys vui­tanta tots els moderns cata­lans ens enllu­ernàvem amb Madrid i la seva movida-, ho hagués fet en català, esta­ria més ben vist per un cert sec­tor de públic; i si ho fes en anglès, el submón alter­na­tiu regit per la pedan­te­ria li faria l'onada. En aquest sen­tit, jo sóc dels que opino que la cre­ació ha de ser honesta, i els sen­ti­ments s'han de vin­cu­lar amb l'idi­oma en què sur­ten.

Tot i ser un artista de raça, el que li dóna men­jar a Miqui no són els dis­cos, sinó la tele. I encara que els autèntics li cri­ti­quin sor­tir a Fac­tor X, ell no s'ha venut a ningú. Miqui és i sem­pre serà Miqui. Ningú com ell.