Diversificació i nervi empresarial

Fa anys vaig començar a constituir un arxiu d’empreses catalanes mitjanes i grans, al qual vaig afegir un altre arxiu d’una oficina que feia informes comercials. Fa uns anys, també, vaig traspassar-lo a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat i a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Són a disposició dels investigadors. He continuat amb el meu arxiu particular i he comprovat que les 40 o 50 empreses que acostumava a seguir s’han convertit ara en moltes més. D’aquí la transformació de l’economia catalana a la qual tantes vegades faig referència. Les noves empreses estan molt diversificades.

Aquestes noves empreses poden classificar-se en tres grups:

Primer, algunes d’industrials per a mantenir la tradició. Les empreses grans s’han venut en la seva majoria a empreses espanyoles o estrangeres. Quan arriba la segona generació dels empresaris fundadors, o quan aquells ja no tenen ganes de treballar, les venen. Una solució que no m’agrada, però és així.

Segon, les startup pròpiament dites. Empreses basades en la tecnologia. Per posar alguns exemples veiem que són molt diverses: la tecnologia mèdica, la medicina digital, tecnologia blockchain de regulació d’operacions, tecnologies relacionades amb les energies eòliques i fotovoltaiques.

Tercer, els fons d’inversió, que abans eren anomenats de capital risc. Els titulars de dipòsits bancaris importants que reben un rendiment molt baix pels seus diners, busquen una rendibilitat més alta en aquests fons d’inversió. Els executius que realitzen les inversions són els responsables de l’èxit o del fracàs. Aquests inverteixen els recursos en empreses que consideren que poden donar una plusvàlua important als titulars, si es venen.

La conclusió que en trec, d’aquestes noves empreses, és que Catalunya disposa d’un nervi empresarial aplicable a personatges que tenen noves idees, que procedeixen d’altres empreses o que surten directament de la universitat. Alguns fracassaran, però en conjunt representen una part important de la nova economia catalana. És d’esperar que no es repeteixi amb ells el ja conegut camí seguit per la primera generació–segona generació–empresa estrangera. En general són empreses que no volen anar a borsa i algunes curiosament no volen venir a la ciutat de Barcelona. En general, exporten una bona part de la seva producció. Parlo d’empreses que facturen uns quants milions d’euros i que contracten un mínim de 200 treballadors i un màxim de 1.500. Són xifres que fan respecte i donen la seguretat d’una plataforma empresarial sòlida i amb nervi, com he dit abans. Aquesta situació assegura el futur immediat de la nostra economia, però posa un interrogant sobre el nostre futur. Això no es pot mantenir sempre. O apareixen dues o tres grans empreses amb suport de les empreses mitjanes i amb cotització a borsa o tornarem a la fórmula de venda a empreses estrangeres.

Com sempre i seguint la línia de la història, ens trobem que l’economia catalana puja sobtadament, davalla al mateix ritme, torna a pujar i així seguirem. El que queda clar és que Catalunya té la capacitat suficient per anar mantenint el seu gruix i la seva empenta empresarial.