La història és covarda

“Els espanyols no poden ser humils ni quan s’ho proposen. [...] Em fa l’efecte que el mal no té remei i que els catalans que han cregut en una possible evolució de la mentalitat castellana vers un terreny de comprensió i entesa hi han perdut el llatí. I el temps.” Ho escrivia fa gairebé setanta-cinc anys Artur Bladé i Desumvila des del seu exili a Mèxic. Fa quasi setanta-cinc anys! El seu fill, Artur Bladé i Font, va trobar fa uns anys a la seva casa de Benissanet múltiples llibretes i manuscrits que l’escriptor i cronista ebrenc havia anat acumulant durant els dinou anys que va passar a l’exili mexicà. I Cossetània acaba de publicar ara el segon volum amb aquest material inèdit, Memòries de l’exili mexicà 1957-1961. És un treball excepcional. Bladé i Desumvila va anar abocant en forma de dietari l’experiència en terres mexicanes; el contacte i les disputes amb els altres exiliats catalans; el seu dia a dia i, sobretot, el sentiment d’enyorança de la terra catalana. Han passat els anys i com que la història continua, i es repeteix, el d’ara és un bon moment per recuperar les memòries. “Si cadascú, en comptes de criticar els altres i de veure la palla a l’ull de l’altri, es dediqués a estudiar-se a si mateix i fer un recompte dels defectes, és possible que les coses anessin millor. Però quants milers d’anys fa que això no està dit?” En una carta que el gener del 1961 escrivia a Domènec Guansé, li deia: “Crec que els que han fet o fan alguna cosa bona [...] per Catalunya, necessiten mots d’encoratjament, sobretot en la sequedat –sinistra de vegades– de l’exili.” Bladé ho tenia clar: “La història és covarda. La bestiesa humana, infinita.”