Més llengua que ningú

Hi va haver uns temps en què les aritmètiques parlamentàries permetien als governs no mirar prim. Passada la nit electoral i un cop jurat o promès el càrrec, els governs tiraven milles amb poques contemplacions. Eren anys de majories absolutes. A mesura que avançava la legislatura augmentava la utilització d’expressions de queixa pel poc tacte i la molta falta de mà esquerra que exhibien les majories. Recordeu la cridòria contra “el corró socialista”? Quantes vegades us vàreu indignar amb “el corró convergent”? I fins a quin extrem no vàreu maleir “l’abús que els populars feien de la majoria absoluta”? Quan s’arribava al nou cicle electoral el missatge se centrava sempre en la idea que la ciutadania havia de fer pagar als electes la falta de traça amb les minories i que teníem la gran oportunitat de vacunar-nos contra les majories absolutes. Finalment la ciutadania es va vacunar i les majories absolutes es varen acabar. Sotmesos a aritmètiques parlamentàries que els obliguen a la cultura del pacte, al govern de coalició, a geometries parlamentàries variables i fins tot a l’intercanvi de cromos entre institucions, els polítics del segle XXI se n’han fotut i miren menys prim que aquells que ho tenien tot sota control. No sé per què deu ser, però és. A 25 de gener, sense pressupost, amb vaga en la sanitat, en l’ensenyament i en el taxi, continuen demostrant que amb 33 de 135 tenen més llengua que ningú.