Opinió

MIRADOR

Perseguir una idea sense atrapar-la

A Ofici de Set­mana Santa, assaig en forma de die­tari publi­cat l’any 1978, Xavier Rubert de Ventós hi va con­fes­sar que pen­sar l’avor­ria i el can­sava men­tre que, posem per cas, li agra­dava molt més viat­jar, con­ver­sar, fins i tot veure la tele­visió. És clar que ho va escriure en pre­sent, però ara s’imposa repro­duir-ho en pas­sat. El cas és que, encara que li fes man­dra, li va ser impos­si­ble dei­xar de pen­sar fins que li ho va impe­dir l’Alz­hei­mer. Allò que el menava a pen­sar era no enten­dre el que li pas­sava: “Només quan una idea em corprèn i sedu­eix trobo la força per per­se­guir-la.” Ho feia amb la con­vicció que les millors idees són les que s’esca­pen, les que no es dei­xen atra­par, men­tre que no podia renun­ciar a voler orde­nar-les: “El pen­sa­ment s’entesta a fixar, a clas­si­fi­car, a mas­te­gar.” Com pen­sar i alhora man­te­nir una acti­tud admi­rada davant de les coses?

A Rubert de Ventós ni li agra­dava el “pen­sa­ment abs­tracte” (par­tia de l’experiència, no del que creia o pen­sava) ni les idees for­tes. En lloc d’inten­tar veure-ho clar, afir­mava la “importància de veure-hi fosc”). És així que, amb una sen­si­bi­li­tat post­mo­derna, va desen­vo­lu­par una crítica de la moder­ni­tat que havia arti­cu­lat sis­te­mes que ho volen expli­car tot i idees que, en el cas de rea­lit­zar-se, pro­me­ten la feli­ci­tat humana. Per això mateix es decla­rava con­trari a l’espe­rit dels anys sei­xanta, en con­si­de­rar que s’hi va escam­par la idea que hi hau­ria una revo­lució cul­tu­ral que ens faria més lliu­res i més soli­da­ris. Tan­ma­teix, tenint pre­sent Imma­nuel Kant, afir­mava que hi ha l’obli­gació moral de fer coses per millo­rar el món amb la consciència que no ho solu­ci­o­na­ran tot: la gran para­doxa dels humans és saber que hi ha coses a les quals no poden dei­xar d’aspi­rar, mal­grat que mai no podran acon­se­guir-les o rea­lit­zar-les.

Interes­sat en l’ètica i la reflexió política, allò que el seduïa més era l’estètica. Va ser crític amb les for­mes de l’art con­tem­po­rani, cosa per la qual va ser dis­cu­tit, defi­nint-lo com El arte ensi­mis­mado, títol del seu pri­mer assaig. Com en el cas de les idees, l’entu­si­as­ma­ven les obres que s’esca­pa­ven de la com­prensió: aque­lles que, una vegada iden­ti­fi­ca­des, tor­nen a tras­bal­sar. Interes­sat en l’estètica, també havia de pen­sar en l’amor. Ho va fer en un sen­tit anti­platònic: l’amor no com a via de conei­xe­ment, sinó com una emoció per­so­nal que du a un camí de per­dició.

D’altra banda, sem­pre va con­si­de­rar-se un cata­la­nista i, a par­tir d’un moment, va apos­tar per la inde­pendència com una manera, en part, d’alli­be­rar-se de l’essen­ci­a­lisme iden­ti­tari. A De la iden­ti­tat a la inde­pendència: la nova tran­sició (1999), també ho aplica a allò per­so­nal: en con­tra de les iden­ti­tats pures, s’esti­mava la hibri­desa, la inde­fi­nició, la inde­pendència i a la vegada la inter­de­pendència en un món plu­ral.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia