La Dolça França

El 1700 la dinastia dels Habsburg estava esgotada. Carles II, l’últim monarca, estava malalt i no tenia descendència. L’imperi espanyol arribava al fons de la seva decadència. S’havia de trobar una solució per a la continuïtat de la monarquia. Havia passat al Regne Unit 50 anys abans amb els Tudor. Carles I havia estat executat per voler governar sense el Parlament i Carles II s’havia exiliat. Calia un monarca amb pocs lligams amb el passat. Es va oferir a un príncep holandès de la casa d’Orange que va ser coronat com a Guillem III. El record històric de Carles I i II va blindar la importància determinant del Parlament a la monarquia. Guillem III es va convertir en el primer monarca constitucional de l’època moderna.

El Regne Unit era la unió de quatre regnes. Holanda estava formada per set províncies. Es va buscar un monarca provinent d’un estat amb una estructura política i econòmica similar a la britànica, amb una incipient democràcia, un Parlament parcialment  representatiu, només l’aristocràcia, com a autoritat suprema de l’Estat. A Espanya vàrem buscar absurdament el nou monarca en un estat centralista i absolut, França. Feia pocs anys que Lluís XIV havia dit: “L’État c’est moi.” L’estructura de l’Estat era també diferent a França i Espanya. Centralista i jacobina allà, i unió de regnes independents aquí, que compartien sobirania i ingressos de l’imperi colonial.

Quan es va identificar el príncep Borbó que esdevindria el primer rei de la nova dinastia a Espanya, és a dir Felip V, Lluís XIV li va dir: “N’oubliez pas que vous êtes né français...” No ho va oblidar. Es va haver de canviar l’estructura de l’Estat, el Decret de Nova Planta, perdent tradicions seculars amb benefici nul i portant Espanya pel Pacte de Família a enfrontaments europeus que no estaven en el nostre interès. Va ser un error històric… El més important comès mai.

França ens va arrossegar a la guerra amb el Regne Unit. Vàrem perdre a Trafalgar el 1805 la flota, clau per a la defensa colonial. L’ocupació napoleònica de 1808 a 1814 va suposar un espoli de riquesa com mai havíem patit. Acabada l’ocupació, hi havia una sortida, la Constitució liberal de Cadis de 1812, un avenç considerable en la nostra cultura política. Les potències conservadores europees amb el suport dels Borbons varen decretar al Congrés de Viena de 1824 que calia ocupar Espanya per evitar el creixement del liberalisme. Un exèrcit francès, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, va envair de nou Espanya…

La Revolució francesa de 1789 no es va convertir en República fins després de la derrota de Sedan contra Prússia el 1870. Els francesos, després del terror de la revolució, no varen posar en pràctica l’ideal de la llibertat, fraternitat i igualtat fins un segle més tard. Va ser la revolució un vel tènue que ho va deixar tot igual?

Al segle XIX vàrem perdre les últimes guerres colonials a Cuba i les Filipines i vàrem anar a remolc del colonialisme francès al nord d’Àfrica, en guerres que vàrem compartir i varen generar una despesa inútil i enviant a la guerra joves que varen marxar deixant les seves famílies en la misèria. Com a conseqüència, la revolta social i la Setmana Tràgica, 1908. Durant la Guerra Civil, 1937, el president Azaña va demanar ajut a França: el president del Consell de Ministres, Léon Blum, socialista eminent, li va contestar que la neutralitat no li ho permetia... “Désolé, Monsieur le Président…”; l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista ja hi participaven plenament contra la República. Va ser Itàlia i no França qui 40 anys més tard ens va ajudar a entrar a Europa.

Espanya volia connectar el gas algerià amb Europa a través de connexions transfrontereres per reduir ràpidament la dependència russa. No interessava a França, que vol vendre energia elèctrica de les seves 70 centrals nuclears. No s’ha fet. L’alternativa ha estat una connexió d’hidrogen, que no tenim i no sabem quan tindrem, però que ha traslladat una imatge de modernitat i progrés... el 2030.  Mentrestant, el nostre ferrocarril d’alta velocitat continua sense connexió entre Perpinyà i Montpeller i, per tant, aïllat d’Europa… i l’eix mediterrani acaba als Pirineus… França és l’Estat europeu que més ha perjudicat Espanya... “malgré tout”.

El que heu llegit és un pamflet... Els pamflets expressen veritats sense matisos… no per això són menys certes...