A Shakira li ha faltat sociologia

Sembla que siguin mals moments per a la sociologia, aquesta disciplina que ens defineix com a societat, que explica la nostra transformació i que ens dona sentit com a grup i no com a individus. És una pena perquè tan sols la intel·ligència col·lectiva ens pot salvar de l’emergència climàtica però, malauradament, tenim la tendència (sociològicament explicable) de voler ser individus únics, aïllats, excepcionals, i tan, tan, especials! La imatge del dirigent europeu, Macron, caminant sol cap al seu destí quan va agafar possessió de la presidència, i acompanyat només de la seva ombra, és la imatge del genet solitari que tan ben col·locat tenim en el nostre imaginari, i que ara sembla que també ha de ser el destí no només de l’home blanc, hetero i cis sinó de la dona autònoma. Ja se sap, com diu Miley Cyrus jo em puc comprar flors i agafar-me tota soleta la mà. Però la veritat és que som molt iguals i fem molt el mateix; de fet, els algoritmes poden calcular la probabilitat que una persona actuï d’una determinada manera, però el que només seria una probabilitat per a cada individu és una certesa de mitjana.

Hem escoltat moltes interpretacions psicològiques de la cançó de Shakira, els especialistes de l’existència individual ens expliquen com hem de viure una separació, el despit i el canvi d’etapa. Fa temps que penso que el capitalisme i la psicologia tenen molt en comú, l’individualisme és el cim del capitalisme, l’ésser humà sol que ho necessita tot per a ell mateix, des d’un habitatge, a una cassola d’arròs a un llum que s’encén i només crema per a la seva pròpia testa. El consumisme et pregunta constantment què vols, què necessites, què voldries per poder ser tu mateix. I la psicologia sovint fa el mateix. Vivim en plena epidèmia de la solitud: del 2019 al 2021 les persones soles han augmentat un 6,1%, i s’apropen als cinc milions a tot l’Estat.

Però anem a la sociologia, i concretament a la prestigiosa sociòloga Eva Illouz. En els seus llibres ens demostra que objectivament i basant-se en diferents indicadors, en general, les dones perden qualitat de vida a l’ajuntar-se amb un home i els homes, en canvi, en guanyen. Així, els homes haurien de perdre el cap, literalment, per poder-se ajuntar amb una dona; hi surten guanyant! Però quin és el problema? Que l’amor ja és un producte del sistema capitalista i funciona sota les lleis del mercat. Hi ha una sobreabundància d’oferta de compromís femení i una escassetat generalitzada de compromís pel que fa al sexe masculí. Efectivament, és com si els Ferrari fossin tan abundants que valguessin molt més que un simple Twingo.

Sense anar a les estadístiques i estudis de la Illouz, tots tenim al cap parelles heterosexuals que s’han separat i que l’home sense grans atributs ha trigat un nanosegon a tornar-se a aparellar i la dona ha hagut d’invertir molts esforços i frustracions abans de trobar un nou home amb qui comprometre’s. Quina és l’explicació perquè passi això? Potser una discriminació sistèmica, una menysvaloració constant, una ambició més gran que poder-se comprar flors tota sola i agafar-te tu mateixa la mà. Com diu l’escriptora Vivian Gornick, sobre l’imaginari femení actual: “Vivim en un temps fracturat, no sabem qui som, com encaixar. Les dones avui no escriuen històries d’amor, sinó històries de desconnexió, d’alienació.”

Per tant, quin és el missatge sociològic de tot plegat? Que no importa que siguis una estrella internacional, compositora i que ho facis tot i més per mantenir unes mesures cada cop més impossibles a través dels anys. En una societat de mercat sexoafectiu, et poden canviar per una de 22 quan en tinguis 44. Qualsevol dona pot ser deixada un cop s’exhaureixi la passió, i arribi la monotonia. Mentrestant, per suportar la desconnexió i l’alienació que suposa ser un bé de consum intercanviable per un model més nou, no plorarem, mirarem de facturar i ens comprarem de tot, i també flors. Avui el més anticapitalista és mantenir-nos junts i llegir la Brigitte Vasallo.