Entrem en campanya

Amb prou feines hem estrenat l’any que la piconadora de les eleccions municipals ja ha començat a funcionar. Es veu que els comicis previstos per l’últim diumenge de maig necessiten una llarga campanya per convèncer els electors. Perquè, és clar, quatre anys de mandat no han estat suficients per complir les promeses fetes en el període electoral anterior. Amb els anys i l’experiència acumulada els confesso que he guanyat en escepticisme amb els programes dels partits i, en especial, amb els d’aquells que ja governen i que s’aprofiten sense vergonya de la falta de memòria dels ciutadans i, també, del seu desinterès cada cop més evident. A partir d’ara a pobles i ciutats es tornaran a recuperar els “grans” projectes amagats dins del calaix. A les propostes més llamineres –i inviables– se’ls tornarà a rentar la cara, perquè semblin noves, i serveixin per esgarrapar un grapat de vots. No dubtin que un cop desades les urnes, els mateixos projectes tornaran a l’oblit i aquí no haurà passat res.

A més de la fantasia i la mentida amb què s’emboliquen les promeses electorals que poden atraure la ciutadania, cada quatre anys ens trobem amb els clàssics de sempre que sempre ajuden. Parlo evidentment de l’asfaltatge de carrers, la repintada dels passos zebra, i una major inversió i presència de personal als espais públics. Cal que la gent comprovi en directe el compromís del govern de torn per aquells temes que sí que interessen i que són pocs, però eterns: la neteja, la falta d’aparcament i la seguretat als carrers. Plantejar-se un projecte global per millorar el municipi que vagi més enllà de donar resposta als problemes del dia a dia no sembla viable, ni compensa l’esforç. Tractar l’electorat com a infants a qui es pot enredar amb una gominola de colors brillants sembla que continua fent l’efecte desitjat, però m’atreviria a recomanar als polítics que no se’n refiïn gaire. També, com els infants, els votants es cansen aviat de les promeses no complides. I canvien de bàndol.