Us creiem

El 2022 ens ha deixat dades estadístiques de rècord. Una, la mitjana de temperatura molt elevada i la manca de pluges. L’altra, l’increment alarmant de la violència masclista en totes les seves formes. D’ambdues qüestions en tenim sèries de dades des de fa relativament poc. En el cas de la meteorologia per raons òbvies d’ordre tècnic. Dels casos de violència contra les dones, perquè fins a finals del segle passat eren tractats com un problema domèstic que l’estadística no es plantejava recollir.

El 2023 no ha començat gaire millor: ens hem fet un fart de sentir casos d’assetjament, abusos, violacions, maltractaments i assassinats de dones. N’hi ha hagut alguns que han encès especialment l’espurna de la indignació arreu, una espurna que es podria tornar foc purificador per les reaccions que ha provocat i que podria portar canvis en la percepció social i la resposta institucional. Parlem de la mort de la iraniana Mahsa Amini sota custòdia de la policia de la moral a Teheran que l’havia detingut perquè no portava ben posat el vel. I de l’assassinat de l’Elena, embarassada de nou mesos, a mans del seu exmarit, que no suportava que hagués refet la seva vida. Noteu que no dic una jove iraniana o una dona embarassada, perquè em sembla just anomenar-les pel seu nom, és necessari que siguin humanitzades i recordades. I ja que recordem els seus noms, és necessari recordar també el d’homes com Mohammad Medhi Karami i Seyyed Mohammad Hosseini. Tots dos –joves, molt joves– executats a l’Iran per la seva defensa dels drets humans i les llibertats de les dones al seu país.

Quan era joveneta, amb tota la meva innocència, pensava com era possible que se sabés tot el que passava als camps de concentració i la gent no hi fes res. Ara sabem tot el que passa a l’Iran (i a molts altres llocs) i continuem sense fer gaire més cosa que posar el crit al cel en forma de tuit que s’esvaeix en trenta segons o de titular escandalitzat que caduca en unes hores.

Sabem que l’assassinat és la punta de l’iceberg de la violència que s’exerceix contra les dones i les nenes, que ha existit sempre i que ara es denuncia més. Hi ha una major sensibilitat, sí. Des dels mitjans s’anima a denunciar, els locals d’oci nocturn han activat protocols, s’ha començat a parlar de terrorisme masclista i de la cultura de la violació, els cossos policials s’estan formant per acollir dignament les víctimes, el govern ha elevat el feminisme i la igualtat a rang de conselleria per incidir en les polítiques públiques amb perspectiva de gènere. Però no tenim la mateixa sensibilitat a l’hora de detectar les actituds –molt normalitzades– i la cultura –molt interioritzada– que ens han portat fins aquí. Del grau de violència d’alguns videojocs, de les lletres possessives d’algunes cançons, de l’entronització de la força en algunes sèries, de la hipersexualització a les xarxes socials, dels comentaris vexatoris a Twitter. Tota una manera de veure el món que converteix el subjecte dona en objecte. Aquí rau el problema: un objecte es pot posseir, es pot trencar i es pot llençar.

Tot i l’allau de notícies que ens arriba diàriament sobre violència masclista, ens diuen que no es denuncien totes les agressions, que només se’n denuncien el 8%. Per què? Doncs, perquè és difícil haver d’admetre que tens por de l’home que estimaves. És vergonyant haver de confessar que no recordes res o que vas anar voluntàriament a casa seva. És humiliant haver d’explicar que vas ser tractada com un drap brut per un grupet de nois que només es divertien. És vexatori que et preguntin una vegada i una altra amb un to d’incredulitat. És alarmant que la dona que ha de jutjar el teu violador et demani si vas tancar les cames amb prou força. És inquietant saber que algú ho va enregistrar tot amb el mòbil. És pertorbador pensar que la teva mare o els companys de classe ho veuran algun dia. Potser és culpa teva per no haver agafat un taxi. No saps explicar per què et vas quedar paralitzada. Potser havies d’haver vigilat més la teva copa. És famós. És el teu cap o el professor enrotllat... i decideixes callar perquè el que no es diu és com si no hagués passat. Només el 8%, i aquest silenci és la seva impunitat.