El rei (d)emèrit

Això del culte a la per­so­na­li­tat i aquesta admi­ració reve­ren­cial cap a una per­sona, cap a un líder o cap a un rei, sem­pre m’ha sem­blat propi de l’època de la brui­xe­ria i del feu­da­lisme i del vas­sa­llatge, quan els reis i els nobles tenien tots els drets sobre els vas­salls. Però, tot i que ara ens sem­bla inex­pli­ca­ble, encara tenim res­tes d’aquells com­por­ta­ments. N’és una prova la ser­vi­tud del poble pel que fa a la corona espa­nyola, que gau­deix d’un perímetre de pro­tecció i de tolerància gens propi dels temps actu­als si ens equi­para amb les monar­quies petro­li­e­res que encara estan pro­te­gi­des per lleis ances­trals i que no tenen res que es pugui homo­lo­gar amb la cul­tura del segle XXI. És cert que tenen a favor seu una riquesa immensa i osten­tosa que els adorna tota la seva misèria, tots els atacs i tots els menys­preus als drets humans. I aquesta for­tuna pot com­prar volun­tats de gent sig­ni­fi­ca­tiva, espor­tis­tes relle­vants, que, amb poc ente­ni­ment, s’ofe­rei­xen a defen­sar allò que avui és inde­fen­sa­ble. L’entre­na­dor del Barça, Xavi Hernández, va ser nome­nat ambai­xa­dor glo­bal del mun­dial de Qatar, sense cap con­tra­dicció ètica i per­so­nal. De fet, par­lant i com­pa­rant Qatar amb Espa­nya en una entre­vista a l’Ara el 2019, quan vivia allà, va dir: “No visc en un país democràtic, però crec que el sis­tema d’aquí fun­ci­ona millor que el d’allà.” I el 2021 va dir: “Han de venir i veure-ho vostès matei­xos abans de jut­jar.” I és en aquell sis­tema d’allà, que fun­ci­ona millor que el d’aquí, segons Xavi Hernández, on s’ha anat a refu­giar Joan Car­les, el rei (d)emèrit d’Espa­nya, per fugir del fisc espa­nyol i de les pos­si­bles inves­ti­ga­ci­ons de les tra­pe­lle­ries.

És clar que encara aquí hi ha molta gent que el defensa i el pro­te­geix, amb aque­lla bar­reja de dis­curs d’un espa­nyo­lisme que fas­cina amplis sec­tors que van des de les caser­nes fins a l’extrema dreta fran­quista. I gràcies a aquest gros de per­so­nes, que deuen ser mol­tes, aquest gest de fugir de la justícia tri­butària del que va ser el pri­mer espa­nyol i el pri­mer sol­dat espa­nyol, no ha pro­vo­cat un esclat d’ira popu­lar. I el seu fill, l’actual rei d’Espa­nya, no ha hagut de sor­tir a la tele­visió en hora de màxima audiència per expli­car aquesta esca­pada escan­da­losa, molt reial però també molt poc ètica. I al Congrés espa­nyol cap pre­gunta al govern perquè es pro­nunciés després d’aquesta burla des­co­mu­nal, i pot­ser arran d’aquest escàndol seria bo que can­vi­es­sin la llei de pro­tecció que envolta la corona, un text que ha permès que tants i tants anys cometés tota mena de tra­pe­lle­ries gràcies a aquesta impu­ni­tat legal de què gau­deix i que és una burla més d’aquell “todos somos igua­les ante la ley”.

Apro­fi­tant que ales­ho­res el que era príncep, Felip, va asso­lir la majo­ria d’edat, uns quants peri­o­dis­tes i col·labo­ra­dors d’El Punt van escriure un lli­bre titu­lat Els Bor­bons en pilo­tes, que duia com a subtítol La vida sexual i sen­ti­men­tal de la dinas­tia que regna des del segle XVIII, i que anava de Felip a Felip pas­sant per Joan Car­les. Aquell lli­bre, amb un fons històric impor­tant però pre­sen­tat amb cert des­ver­go­nyi­ment, va ser la pri­mera vegada que algú s’atre­via a escriure sobre la nis­saga dels Bor­bons.

És evi­dent que aquell lli­bre ha que­dat depas­sat llar­ga­ment amb les “apor­ta­ci­ons” biogràfiques més recents, però, a més dels escàndols d’alli­ta­ments múlti­ples, ara n’han sor­tit de finan­cers, que han pro­vo­cat que fugi a l’exili amb la pro­tecció de les monar­quies petro­li­e­res dels Emi­rats Àrabs, i hi tras­lladi la seva residència fis­cal.

En política, és bo que hi hagi immu­ni­tat, però hau­ria de ser exclu­siva per als actes que tenen a veure amb el càrrec i en cap cas exten­siva a totes les face­tes de la vida, fins i tot la pri­vada. I negar-se a voler-ho can­viar, que seria el més pru­dent, és una situ­ació que es fa difícil defen­sar en un estat democràtic.