La puntaire

L’apassiona fer puntes perquè li allibera la ment i hi veu flocs de neu. La cerca de la bellesa destensa. S’han de tenir bones mans per fer filigranes fines amb els boixets, les agulles i un coixí. Destresa però també paciència i constància; hàbits que també es treballen. Acabada la labor, el resultat és l’interior d’un cristall de gel vist des d’un microscopi: estrelles de Nadal o trèvols enllaçats, flors i sanefes, per adornar les taules dels menjadors. A la científica li agrada ser puntaire, o “artesana”, com es considera, perquè és una manera de recordar la bellesa del gel i de l’Antàrtida. Les puntaires també són dones artistes. Perquè... quina diferència hi ha entre el pinzell, la ploma o les agulles? Amb les puntes, els brodats i els estampats també s’imaginen composicions, al·legories i fantasies amb la pretensió de sortir d’un món hostil per crear un refugi, propi i compartit. Però el que sempre han fet les mans hàbils i menudes de les dones no té categoria de museu, com a molt exposicions d’arts decoratives i aplicades; disciplines menors. Un ebenista té més renom que la puntaire, relegada a un passatemps de tarda, no a la recerca de l’excel·lència amb les puntes, que és el que fa la biòloga marina i oceanògrafa Josefina Castellví, que de jove va ser alumna de les germanes Antònia i Montserrat Raventós a l’Escola de Puntaires de Barcelona. Lluny del pol Sud, torna al paisatge blanc i als cristalls de gel amb els boixets.