Un bon nas periodístic

El primer record que tinc de Miquel Ruiz es remunta a l’any 1979, va ser el dia que aquell noi de Fortià va trucar a la porta de casa per denunciar que havia trobat unes quantes vedelles mortes i abandonades enmig d’un camp –jo aleshores era el corresponsal de Punt Diari a Figueres. El cap de comarques em va dir que sense fotos no hi havia història, i que em tragués de sobre aquest pesat de Fortià, que almenys havia vingut a casa tres vegades insistint amb el tema. Desconeixíem que en Miquel era tossut, obstinat i caparrut, i al cap de pocs dies va comparèixer amb les imatges de les vedelles mortes. Unes fotos tècnicament horroroses, però tenien interès periodístic, perquè mostraven els animals morts i abandonats amb tota la seva cruesa. Van ser les primeres fotografies que va publicar Miquel Ruiz. Aquest episodi, que per una banda va ser l’inici d’una gran amistat, també va ser transcendental per a la carrera del fotoperiodista empordanès. Aquell dia, Miquel Ruiz va comprendre el poder i la força que pot tenir una imatge. Va entendre que si tens una bona notícia i la vols fer més creïble l’has d’explicar amb imatges, i aleshores la informació es converteix en un fet irrefutable. Si una cosa ha tingut sempre en Miquel és un bon nas i una visió periodística, qualitats que no es prodiguen entre els fotògrafs de premsa. Aquest va ser el debut de Miquel Ruiz en el món del fotoperiodisme. Un món el va atrapar i no n’ha sortit mai més.

El van fitxar, i a partir del 1982 i durant uns quants anys vam fer tàndem a la delegació de Punt Diari a l’Alt Empordà, feina que combinava amb la parada de calces i sostens al mercat, fet pel qual es va guanyar el sobrenom d’“en bragues”. Van ser els anys que va seguir el món dalinià, fins al punt de protagonitzar una persecució temerària per carretera des de Portlligat fins al castell de Púbol, darrere del Cadillac de Dalí, conduït pel seu xofer, Artur Caminada, que traslladava el cadàver de la Gala, que havia mort a Cadaqués. Després vindria l’obsessió per aconseguir fotografiar Salvador Dalí. Eren els anys de les nits boges a la Costa Brava. Podríem dir que va ser l’època del Miquel paparazzi.

Després treballaria, ja com a fotoperiodista professional, a l’Empordà Federal, El Punt, treballant també per als diaris El Observador, El Mundo, La Vanguardia i El Periódico, entre altres mitjans. Però hi ha una altra etapa, que és la del fotògraf inquiet i viatger que té necessitat de veure de primera mà què passa pel món. Viatja a Nicaragua, Libèria, Sri Lanka i Bòsnia i Hercegovina. És quan pren consciència de la misèria de les guerres, quan s’implica amb la gent que pateix i amb les causes solidàries, i funda l’ONG Fotògrafs per la Pau. El 2010 té un primer ictus, que el deixa fora de circulació, però gràcies al seu caràcter lluitador se’n surt, tot i les seqüeles que arrossegarà de per vida. La malaltia no l’atura i continua treballant com a fotògraf en diferents projectes editorials i exposicions, com ara la que va fer el 2016 a la Biblioteca de Sarajevo, ciutat on ha deixat una exposició permanent. Malgrat els problemes de salut que tenia, mai es va donar per vençut. Mentre va poder, ens trobàvem sovint per fer-la petar i sempre tenia grans idees per engrescar algú per un dels seus nous projectes. El cap no li parava mai de barrinar, cosa que al llarg de la vida li va permetre liderar campanyes solidàries molt imaginatives que van arrossegar milers de persones i diferents institucions a donar suport a projectes per la pau, sobretot a la seva estimada Bòsnia.

Em quedo amb aquell primer record del 1979 i la darrera conversa que vam tenir fa unes setmanes a Banyoles, a banda de les seves millors fotos, que ens romandran per sempre més.