Tribuna
“Defensors de la terra”?
Sense tremendisme, però constatant que la realitat és tremenda (però no casual): a quin costat cal mirar per no veure-hi ignorància programada, interessos disfressats de “progrés” i mala fe descarada? Per no trobar-hi destrucció, engany, humiliació, manipulació o apropiació indeguda de les petites propietats honestament aconseguides?
Això que en diem “política catalana” ja no és ni política ni catalana, més aviat és un sofregit, condimentat amb productes tòxics, provinents d’una llarga història de submissions, adaptacions i consensos, que s’han adoptat –amb poques excepcions– a partir de la Transició (1975-1980), quan el que triomfà –a més del que ja sabem– no va ser la “ruptura política”, sinó la ruptura ecològica, econòmica, territorial i humana del país.
Quan el que s’imposà –seguint el model americà de “democràcia controlada”, després d’haver devastat el món amb dictadures militars– fou (amb Carter, Reagan i els que vingueren) el domini de tota la realitat política, econòmica i social per part de grans grups de poder que s’havien anat preparant, com a mínim, des del final de la Segona Guerra Mundial, i que a Catalunya (i per descomptat a Espanya) han tingut també els seus delegats locals, fidels seguidors del Nou Ordre Mundial.
Sense haver d’anar tant als orígens, estem passant i pagant les conseqüències d’aquell Ordre desordenat, perfectament previst, en el nostre cas des dels Pactos de La Moncloa, del 1977, quan totes les ideologies, i sobretot els seus màxims dirigents, van acotar el cap al que acordaren Henry Kissinger (99 anys, diplomàtic de múltiples mortaldats) i Carrero Blanco, president del darrer govern franquista, pocs dies abans de ser assassinat, el desembre del 1973. Són cinquanta anys de la nostra història recent, durant els quals hem cantat tantes vegades Els segadors, convençuts que els que havien de dirigir l’immediat futur eren, també, “defensors de la terra”.
De quina terra? De la que s’esbotzà a Ascó i Vandellòs construint centrals? De la que s’inundà amb el pantà de Rialb o el de Riba-roja? De la que es travessà amb canonades portant aigua de l’Ebre fins a Tarragona? De la que s’enverinà amb la petroquímica al mateix Camp tarragoní, convertit en un fumeral, destruïts l’horta i els avellaners? De la que es vol convertir encara a més ludopatia, a Vila-seca i Salou, amb el Hard Rock, on just avui els autèntics defensors de la terra clamen contra aquesta nova indignitat? De quina terra estem parlant? De la que continuen trinxant al Vallès amb la B-40? Aquell Vallès que Pau Vila, de Sabadell, deia que “no en quedarà res”. Parlem de la terra del delta del Llobregat, sotmesa al deliri de milions de turistes?
I així fins a l’infinit a qualsevol racó del país, on la distància entre governants i poble compromès sembla ja insalvable, on la dialèctica de despatxos i la vivència diària de la realitat no tenen res a veure, perquè, per més viatges que facin a comarques, aquests governants, del color que sigui, no s’atreveixen a escoltar les raons de tants damnificats.
Només cal passejar pel país, més enllà de fires gastronòmiques i de nostàlgies de faixa i barretines, per adonar-se de la temperatura del personal, entre els emprenyats permanents (a vegades perquè volen més del que ja tenen), els impotents en veure com els sacrifiquen les terres amb grans extensions de renovables (ara amb l’argument del “canvi climàtic”) o els apàtics i indiferents, arribats directament d’El món feliç de Huxley. Mentrestant, “el porc s’engreixa / cec i sord a tota queixa”, com deia el poeta pirinenc Josep Espunyes (Peramola, Alt Urgell, 1942) just a quatre passes d’on li esborraren la terra de la vall del Segre, tan productiva, amb l’embassament de Rialb, que augmentà l’emigració rural cap al Cafarnaüm urbà.
El vodevil dels pressupostos ha escenificat fins al ridícul l’estat d’això que en diem “política catalana”, amb la pantomima de JuntsxCat, fent-se els valents deixant el govern, quan estan perfectament d’acord amb els “enemics” del PSC-PSOE sobre el model destructiu d’aquesta terra que tant diuen que defensen.