Opinió

De set en set

No tenir paraula

Fa un temps la paraula dels polítics catalans –dels qui manen– semblava gaudir d’una certa credibilitat. No tant en les promeses, però sí en la coherència del discurs, tret d’algun episodi rocambolesc com aquell iniciat per la defenestració de Carod-Rovira per Maragall, seguit de la del president Maragall pel PSOE, i d’unes eleccions més lerrouxistes que mai per part del PSC. I el suport inesperat d’ERC al president Montilla, amb què Esquerra va veure que podia esquerdar la llarga simbiosi de CiU amb les institucions catalanes. El gir més clarament espanyolista del PSC va quedar contrarestat pel suport inesperat d’ERC a Montilla a Catalunya, i a Zapatero a Madrid. Vist en perspectiva, però, cal dir que va tenir la virtut que la qüestió nacional deixés de ser vista lligada a un cert etnicisme o ideologia conservadora, per la part catalana, però no pas per l’espanyola, que ha continuat exercint el supremacisme espanyol. Després de l’1-O els girs de guió sobre les pròpies promeses independentistes van ser dolorosos. Per més que els líders independentistes afirmessin que no volien ser moneda de canvi, ho van esdevenir amb els indults parcials. Enguany, el que s’ha dit i promès al voltant dels pressupostos diria que ha superat totes les contradiccions d’ERC des que detenen el govern en solitari. No cal citar el que fa ben pocs dies deien els seus dirigents i el que han acabat fent en relació amb el PSC. També els comuns en relació al gran casino. I a sobre intenten vendre la imatge que no s’han mogut i tot va perfecte. Feliços deien que estaven en el partit. Ara tenen uns pressupostos per gestionar, però ja no tenen paraula. Aquest és el preu que volia fer-los pagar el PSC.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.