La tirada de l’art

A Lloret, quan es parla d’art, s’ha d’anar amb compte perquè més que tractar-se d’alguna manifestació de pintura, escultura o similar, la gent, sobretot si és del món dels pescadors, es refereix a la pesca d’arrossegament que s’estira des de la platja. Evidentment ara ja no es practica, però continua essent ben popular, i un parell de vegades l’any, una agrupació que té cura de mantenir els costums i les tradicions –la Penya Xino-Xano– la torna a fer realitat.

Així ho ha fet aquest diumenge passat, 5 de febrer, davant la mirada atenta de propis i forasters, en especial destacades personalitats del món dels museus, l’etnografia i el folklore, vinguts amb motiu de ser, la vila, Capital de la Cultura Catalana.

Fonamentalment, l’art està constituït per unes peces de xarxa cada vegada més fines –ses clares, ses mitges, es cecs, es reiegals, es maià i sa corona, pròpiament dita– unides a dues cames i allargades amb cordes, de manera que, en anar a calar l’ormeig, queda una cama a la platja i l’altra s’hi torna després que la barca hagi descrit una mena de semicercle, per formar finalment un conjunt en forma de bossa, simètric, que és estirat des de terra i que arreplega tot el peix que troba pel camí, gràcies al ploms i als suros que mantenen la xarxa submergida per un cantó i flotant per l’altre.

Tothom qui vol pot participar en la tirada de l’art, agafant una cingla –corda que es passa per l’espatlla– i aferrant-la a la corda general i estirant. La recompensa, ara, es cobra en espècies.

Les frases populars entorn al fet són abundoses: “A l’art, tothom hi té part”: “A l’art, qui no roba no hi té part” (sempre hi ha algú que fa desaparèixer algun peix en profit seu), “Qui té un art té una heretat” (sempre proporcionava ingressos) ¡ “Vas més brut que una lleva d’art” (al·ludint a la corda, que, arrossegada per terra, s’embrutava).

A Lloret hi va arribar a haver set arts que funcionaven al mateix temps. Hi va haver 19 patrons i el darrer més destacat fou Joaquim Illa, En Lleva. Aquest ormeig es tirava, sobretot, a les platges de Canyelles i a la de Fenals. La barca idònia era el caro, que era un llagut sense coberta ni corredors. Cada tirada d’art és un homenatge als antics llops de mar i un atractiu per a la gent d’ara.