opinió
Res
A ben poca estona del moment en què haig de lliurar aquest text, he sigut incapaç d’escriure ni una sola paraula. Res. Incapaç ni tan sols de pensar en cap fil, cap apunt de llum del qual poder estirar alguna idea decent. Res. Una grip obstinada m’ha captivat quatre dies en un terreny erm i hostil. Mentre hi anava donant voltes, recordava un article de fa un any en aquestes pàgines en què Imma Merino parlava de com havia llegit i gaudit amb l’escriptora anglesa Jeanette Winterson durant les febrades d’aquelles vacunes que llavors gairebé tots ens injectàvem. Quina sort, em deia aquests dies, mentre lamentava el desànim per obrir ni una sola pàgina. Dormir. Només volia dormir. Però espera, que ara has de dur la petita allà, ara has d’alegrar una mica el piló d’espais buits de la nevera, ara la gran et demana sisplau que..., ara has d’anar a treballar i a la tornada enganxes la pluja de l’any just a la carretera, ara el mitjà decideix fer un parèntesi a la gran ciutat i apareix de sorpresa i amb sorpresa: també està engripat. I així s’encadenaven uns quants dies de la marmota sense que cap espurna m’empenyés a l’ordinador. Semblaria un panorama desolador. Però amb el mil·límetre d’obertura que podia donar als ulls veia a la pantalla imatges i xifres catastròfiques del terratrèmol a Turquia i a Síria. Pensava també en realitats més properes, com ara l’amiga més elegant del món que combat un càncer invasor com una lleona de ferro. Pensava també en els escriptors tuberculosos que va aplegar Ada Klein a La plaga blanca, com aconseguien escriure entre una vomitada de sang i una altra. I pensava en Vicenç Pagès, en la cura que va posar en el seu últim llibre, Kennedyana, en uns moments en què el seu estat de salut ja trepitjava l’abisme. Com li agraeixo les estones en què arrenca la meva mare de Telecinco per absorbir aquest llibre que li encanta! Ara m’imagino aquest i tants altres llibres a la llibreria que l’equip Nollegiu obrirà pels voltants de Sant Jordi a l’espai que havien ocupat la Mediterrània i després la Vitel·la al carrer Tarongeta de Palafrugell. Quina bona notícia, aquesta!
La febre amaina, beneïda la pluja caiguda, les persones lluitadores i les bones notícies. Espero haver-los distret uns segons amb aquestes paraules que finalment han anat sortint al límit. I, si no, no passa res.