Les dones tenim mugrons

És demencial la quantitat de persones –també del gènere femení, per increïble que sembli– que s’exalten quan a una dona amb projecció pública, o no, se li dibuixen els mugrons. Doncs sí, les dones tenim mugrons, i de moltes formes, mides i colors. N’hi ha d’aurèola gran i d’aurèola petita, i també mugrons que no són ni grans ni petits. N’hi ha que són simètrics i n’hi ha que no passarien per bessons. Alguns han estat font de vida per a nadons i d’altres no han alletat ni alletaran mai. Perquè no han pogut, perquè no s’ha generat l’ocasió o perquè no els ha donat la santa gana. Tres raons igual de vàlides. Les dones tenim mugrons d’ençà que naixem i hem gastat més del compte en sostenidors amb farcit perquè de petites, i no tan petites, havien sentit que només les dones fresques trien transitar per la vida espitregades. Tenim mugrons i tenim pits. Pits de diferents mides i formes. A les generacions que comencem a tenir una edat ens heu fet viure una joventut acomplexada per culpa de la fixació d’alguns amb el pit. Hem ofegat les nostres tetes en sostenidors que et tallaven la respiració per evitar les mirades perverses. Ens hem posat vermelles com un tomàquet quan algú ha fet notar, a nosaltres i a la resta, que el pit no està ancorat i, per tant, oh sorpresa, es mou. Veig les zones de passeig plenes d’homes fent footing sense samarreta i, en paral·lel, plenes de pits i panxes masculines amunt i avall i no observo ningú queixant-se.

Quantes dones que ja no són joves no pateixen encara ara de mal d’esquena fruit de caminar anys encorbades per poder dissimular un pit gran? Perquè la mirada masculina que ho embolcalla tot també va intentar dir-nos què havíem de fer amb aquesta part del nostre cos. Passen els anys i la societat evoluciona. I és cert que les noves generacions tenen les coses bastant més clares i són més desacomplexades, però encara hi ha massa gent que es creu amb el dret a dir-nos com hem de vestir i què hem de fer, i què no, amb uns pits que només ens pertanyen a nosaltres.