El disgust republicà de Pedret

En diversos aspectes podríem qualificar de contradictori l’article del diputat del PSC-PSOE Ferran Pedret “La Primera República, oblit i record” del passat 4 de febrer (http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2249756-la-primera-republica-oblit-i-record.html). Tot i reconèixer cert terreny comú quant al republicanisme que hi vol reivindicar, crec que és sorprenent la manera en què pretén criticar la Generalitat per no haver recordat adequadament el 150è aniversari de la República espanyola de 1873. I sense gens d’ànim d’erigir-me en defensor del dèbil govern català –que tants favors està fent al partit del diputat Pedret– crec que ens equivocaríem si pretenguéssim fossilitzar l’avaluació de la història en termes de fotos fixes en blanc i negre en lloc de buscar el necessari travelling multicolor que requereix qualsevol reflexió moral a través dels temps.

El diputat Pedret té tot el dret del món a defensar la seva ideologia tot reivindicant el marc ideològic de la Primera República. Però convenç menys quan ens el pretén presentar com una mena d’arcàdia doctrinal de la qual els catalans mai no ens hauríem d’haver bellugat. No ha existit des de sempre una evolució del pensament polític? Crec que es traeix ell mateix quan parla del Pacte de Tortosa com una mena de taula de Moisès i prova irrefutable de la nostra espanyolitat immutable. ¿Podem ignorar quin era el clima repressiu que respirava l’Espanya ultracatòlica i castellacèntrica de mitjan segle XIX que empresonà dos cops el prestigiós articulista barceloní JN Roca i Ferreras per articles que intentaven anar més enllà? Que l’any 1869 Clavé, Almirall i Caimó es reunissin a Tortosa per parlar de la necessitat de refer lligams amb altres territoris perjudicats per la dura assimilació borbònica, ¿ens llença per sempre més en braços d’una més que qüestionable fraternitat espanyola?

En un altre sentit, ¿no tindria molta més credibilitat la reivindicació del diputat Pedret si no formés part d’un partit que fa anys que menysprea el marc republicà? No podem oblidar que des del Congrés de Suresnes (1974), el PSOE ha col·laborat incansablement en la creació d’un règim monàrquic heretat de Franco i gens propens a tenir cap record republicà digne del nom. És més, no falten observadors que senyalen el PSOE com el partit espanyol que més suport ha prestat a la consolidació de Juan Carlos I i Felipe VI, personatge aquest darrer a qui ha acompanyat fidelment en l’esperit de l’“a por ellos” i la política del 155 quan el nostre país s’ha decantat a favor de la creació d’una República Catalana.

El PSOE, diputat Pedret, en cap concepte pot ser considerat un model de republicanisme. Ni va gosar qüestionar la immunitat dels criminals del franquisme quan tocava ni ha compensat i descriminalitzat adequadament les seves víctimes republicanes. Ni tan sols s’ha escarrassat massa per trobar el cos del gran poeta Federico García Lorca! Si el diputat Pedret realment reivindiqués els valors republicans, potser començaria per apartar-se de l’escandalosa “resignificació” que vol fer el ministre Bolaños de la comissaria de Laietana, 43 –on tants republicans van ser torturats– o per oposar-se a l’alarmant fet que la Diputació de Barcelona pretengui desmuntar la rèplica de l’Ictíneo del republicà Monturiol. Si és preocupés el diputat Pedret pel divorci real que existeix entre el seu partit i els valors republicans, potser començaria a comprendre per què el poble de Catalunya va votar van massivament en el referèndum de l’1-O a favor d’un altre model republicà. Fins i tot podria entendre per què la majoria de catalans no ens resignem que el nostre país sigui un bonsai més de la col·lecció del Sr. González.