A la tres
Ens hi farem mal
Pisos de 20 o 30 metres quadrats que poden superar els 1.000 euros mensuals. Ja no són excepcions. El mercat immobiliari torna a ser una bogeria i costa predir fins a quin punt tornarem a ser capaços de perdre el cap. La qüestió és que no només estem parlant de l’exageració del preu vers l’espai, que ja és prou lamentable, sinó també de les condicions de l’habitatge. Cuines a tocar del llit, lavabos sense portes ni ventilació, garatges convertits en habitatges... Avui en dia qualsevol cosa que se suposi que és habitable es posa al mercat. Han saltat pels aires tots els mínims de dignitat. Tot s’hi val perquè tot té sortida i, a més, a un preu molt rendible. I no parlem dels criteris racistes i classistes de molts propietaris, permesos per algunes immobiliàries.
Hi ha qui dirà, i amb raó, que no es pot generalitzar. I que les males pràctiques d’uns embruten la professionalitat dels altres. Però ningú podrà negar que, en aquest sector, els límits del que hauria de ser raonable s’han difuminat, donant peu a ofertes del tot desorbitades.
Lloguer o compra. La disbauxa es reparteix a parts iguals. Avui en dia els nostres joves no es poden plantejar tenir una propietat. Perden el temps demanant hora al banc –si és que els n’acaben donant!–. Aquella norma no escrita que diu que has de dedicar un terç dels teus ingressos a l’habitatge, sigui de compra o de lloguer, ja fa temps que ha saltat pels aires. O complir-la suposa renunciar a la total independència i compartir despeses amb amics, familiars o companys improvisats de pis. Això, en el millor dels casos.
Tal perspectiva demana una intervenció més decidida de l’administració per fer front a la fluctuació d’un mercat que s’infla i es desinfla cíclicament i que deixa totalment venut el llogater o el titular d’hipoteca. Una intervenció que vagi més enllà dels puntuals xecs d’ajuda i que posi seny i marqui un equilibri dins uns termes raonables. Si no, l’experiència recent ja ens diu que ens hi podem acabar fent mal. Molt mal.