El culer més cofoi aquella tarda

Aquell dinar del 29 de novembre del 2010 el recordaré sempre degut a un partit del FC Barcelona contra el Real Madrid, aquell equip que fou durant molts anys l’emblema del franquisme, i el govern del Caudillo “por la gracia de Dios” feia tot el que calia per tal que guanyés. Fins i tot presos polítics van ser obligats a treballar en la construcció del seu gran estadi...

Era dilluns i feia tres dies que s’havia inaugurat la XXIV Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic) i jo vaig participar-hi en diverses activitats tant al matí com a la tarda. Devíem ser una dotzena que vam anar plegats a dinar a un proper i enorme restaurant de cuina mexicana per fer-la conèixer a una parella que havia vingut de Girona. Resulta que el convidat d’honor oficial d’aquella fira fou “Castilla-León”, que tractaria de recuperar el malmès prestigi d’Espanya quan deu anys abans aquest havia estat el país convidat. La veritat és que s’ho havien agafat amb tan poc interès, que deixaren un pèssim gust de boca a l’immens nombre d’assistents. Segurament es pensaren que la FIL era una coseta com la Liber...

Quatre anys després, el 2004, el país convidat d’honor fou Catalunya i, malgrat tots els inconvenients i travetes que el govern espanyol va posar, primer per evitar-ho i després per tal que anés malament, a hores d’ara la “fira catalana” la recordem com una de les millors que hi ha hagut. Per això van voler tornar-hi dos o tres anys després, però el comitè de la fira no ho va acceptar perquè “ja tenia compromisos establerts”. En canvi, sí que va rebre bé la idea que vingués de nou Castella i Lleó. El govern espanyol s’hi va abocar i van millorar la presència de l’any 2000, però tampoc aconseguiren res de l’altre món.

Quan vam arribar al restaurant ja era gairebé tot ple, però ens arreglaren una taula per a tots, malauradament però, al costat d’una de més gran ja plena d’espanyols que, al sentir-nos parlar en català, començaren a dir amb veu forta coses molestes per a nosaltres. D’entrada vam fer l’orni i ens hi va ajudar que els televisors escampats per tot l’espai començaren a transmetre el partit de referència. Al començar semblava que els “blancs” dominarien, la qual cosa va donar peu perquè els veïns tornessin a anar-se’n de la llengua... Tant va ser així que uns cambrers s’hi van apropar discretament per demanar que es moderessin.

No van fer gaire cas, naturalment, però al caure el primer gol del Barça les seves veus van començar a esmorteir-se. I no cal dir quan els catalans van fer el segon i el tercer... Si no em falla la memòria, van ser cinc i al final ja foren motiu d’escarni de tota la concurrència.

Faltant poc per acabar es van tornar obertament agressius contra nosaltres, potser perquè creien ser molts més, sense tenir en compte que entre tots els presents a la sala hi havia més d’un i de dos coneguts, fins i tot algun amic, a més d’altres persones que sabien de la meva existència i activitat. El cas és que la gent es va fer sentir amb gran energia amb al·lusions molt clares a l’arbre genealògic dels espanyols aquells.

Em vaig sentir obligat a aixecar-me per demanar amb gestos a la gent que es calmés... Aleshores em van demanar que digués unes paraules i no vaig tenir més remei que agafar el micròfon sense saber ben bé què fer. Per única vegada a la vida em va sortir la vena de poeta, no del tot original per cert, i senzillament vaig recitar:

“Vencido, el merengue nombra

con miedo al barcelonés.

Llorando queda y, mañana,

aún después de enjuto el llanto,

recordará con espanto

la goliza del blaugrana.”

Emocionats per tanta finesa poètica, que no estic tan segur que l’haurien aplaudit ni Carner ni Maragall, els hidalgos espanyols van desaparèixer més ràpid que immediatament, mentre tota la concurrència es posà dempeus aplaudint i cridant “¡Arriba el Barça!”... Tampoc va faltar que d’una taula del fons s’alcessin veus poderoses cridant “Visca Catalunya lliure”. Naturalment, sense arribar-los a veure vaig saber de qui eren.