El voraviu
Molt ruc blaugrana
Qui pagava l’àrbitre, qui signava comptes i els qui no ho hem vist en 23 anys
El cas Enríquez Negreira que fa vuit dies que ens empassem per esmorzar, dinar i sopar posa en evidència la de rucs i rucs que conformem el famós entorn blaugrana. O posa en evidència, si voleu matisar-ho, com de rucs ens tornem, només de flairar l’entorn blaugrana, persones d’un comportament habitual normal i potser fins i tot brillant. Comencem pels periodistes. Mira que n’hem de ser, de rucs, perquè després de 23 anys d’una pràctica com aquesta ni hàgim sigut capaços de detectar-la, ni hàgim tingut una font interessada que ens l’hagi filtrat. Vint-i-tres anys sense rascar bola són molts anys sense rascar bola. Quantes hores d’atenció informativa dediquem al Barça? Hi ha res en aquest país més sotmès a l’exposició mediàtica que el FC Barcelona? L’observem amb deteniment i sense pausa, amb tanta fixació com observen els mussols, i no hem vist sortir de la caixa 7 milions cap a les butxaques del vicepresident del comitè tècnic d’àrbitres i el seu fill per fer no se sap què. Rucs els auditors i rucs presidents i juntes directives. Nou de diferents des de Gaspart, entre electes i gestores. Han de ser rucs per signar els números 23 anys i no trobar-ho! Pitjor si ho van trobar i no ho varen fer petar! Són rucs i més senglars que els sis mil que han de pelar per les Gavarres i Rocacorba. Rucs, rucs i mil vegades rucs, de totes maneres, els que ho feien si pensaven que d’aquí en traurien algun avantatge arbitral.
